Hi ha una gran ciutat als afores d'una encara més gran, que és la capital d'un país que mai serà als mapes. I hi ha una estació de tren que no va enlloc. La gent espera i espera. Saben que els trens no arribaran mai. No els importa. A prop de l'estàtua a Heracles, el paviment desapareix. Només terra, un gran soc que s'endinsa quatre metres cap avall. A l'altra banda, els gratacels s'emmirallen els uns als altres, reproduïnt l'efecte lupa a les rodalies. Un gran cercle de terra cremada aïlla el nucli financer de la resta de la ciutat des de les sis del matí fins les vuit del vespre.
Va ser una estratègia perversa dels directius de l'empresa carnica més important del Comptat Oest, Robby Meat. Abans que surti el sol, els militars obren les barreres. Els autobusos plens d'oficinistes s'hi esperen, cada vehicle és revisat un a un. Han de verificar que no falti cap. Els directius sempre vesteixen robes obscures. Fumen havans. Cobreixen el seu cap amb barrets de copa, com a signe visible i encobert d'opulència. Quan els oficinistes no van a treballar, un esquadró de directius va a casa de l'oficinista. El treuen del llit per l'orella i el fan vestir-se. "Estic malalt! Tinc cinquanta de febre! Deixeu-me!" Però tots els esforços són inútils, perquè no tenen ànima, els directius. Quan un es fa directiu, i deixeu-me dubtar que això li pugui passar a qualsevol, bescanvia l'ànima al diable per dos núvols de llaminadura i la poltrona a la sala de juntes. És un pack indivisible.
L'oficinista es segueix rebregant a la part de darrere del cotxe. Els badoquins de la plaça de Sant Marcel el fan rebotar el cap contra el capó. Els directius riuen entre dents. Se'l miren pel mirall retrovisor, amb ganes de venjança. El cotxe arriba, tres senyals d'stop més tard, als límits; on el sol crema la terra. El treuen llençant-lo a fora, tirant-lo al terra sense cap mirament. Els sediments es fonen i l'interior del soc agafa un color torrat daurat, bellíssim. Hi ha tres miradors, situats als tres més alts gratacels, des d'on poder veure l'espectacle sense cap risc. Hi ha nens que neixen per ser oficinista. Els nounats juguen amb material d'oficina, envien memoràndums, completen registres, fan albarans, fotocopien els deures. Des de petits se'ls ha instruït en el noble art de la burocràcia. Com les vestals romanes, han estat separats de la resta de la societat. Viuen reclusos dins d'una gran comuna oficinista, fins que fan els vint-i-cinc. Se'ls permet, aleshores, triar una empresa i un lloc de treball en resposta amb el que se'han especialitzat. Els pares se senten molt cofois, dels seus fills i filles.
Els militars assisteixen als directius per fer travessar el soc al directiu de torn. Amb una escala giratòria, i mirant de no socarrimar massa al burocràta, doncs ja no serviria i els anys d'educació serien mal aprofitats, se'l fa progressar cap al sector financer. Un cop allà fa un munt d'hores extres. A la seva taula li fan sepultura de documents urgents. I no el deixen sortir d'allà fins acabar amb la paperassa. No hi ha ulls de ningú per mirar, des de l'exterior del comptat. A menys de deu mil milions de colzes no s'hi troba la primera via de circumval·lació, i encara més lluny està la següent ciutat enmig del desert, Exopotamia. Qui ha arribat aquí ha hagut de fer un llarg camí, per subterranis enfangats. Han conegut als pobladors llindars. Gent dolenta. És diu que eren tots d'una gran família, fa molt.Tenien rituals d'antigues èpoques, quan els homes es vestien amb les pells dels parrocs. Van casar-se i van follar entre ells, tants cops, tantes vegades sense profilàctic, que van sortir falles genètiques. Els nens eren adictes als totxos i tenien especial predil·leció pels cigarros havans. La veritat és que tot anava més o menys bé fins que van tenir la primera baralla amb el patriarca. El van fer assassinar. Ara ningú no ho vol recordar.
Dins les oficines, la gent treballa eficientment. Cadascú té el seu cubícul especial, on hi ha un ordinador personal i una impressora. Una cadira per fer hores i un telèfon que mai deixa de sonar. Un brunzit eclèctic atravessa la planta quinze. Se sent repicar les lletres i la pantalla els escup informes comptables. Els vidres de les ulleres que indefectiblement tots porten reflexen les pantalles, imbuint-los en un bucle sense final. Passada la tercera renglera de cubículs, hi ha un home iracund que les paga amb el teclat. Les seves ulleres no emmirallen cap document. Un fons blau s'ha fet amb el monitor.
- Aqui la planta quinze, cubicul dotze i dos quarts. Tinc un problema amb el terminal SDE2583000Z.
- De què es tracta?
- Vejam, és que l'encés, i ara ha sortit una pantalla blava que diu “fatal error”
- I ja li has fet un reset?
Indefectiblement la majoria de fatal errors el servei de manteniment de computació els resolen així. Dónar-li cinc minuts d'apagada i reiniciar el programari tal i com s'aconsella al manual del terminal – res de cops, res de crits, sobretot res de menjar a sobre de la maquinària – que, indefectiblement també, es troba al calaix de baix de cadascuna de les taules. Totes les taules són iguals, així com el color de les camises blanques amb màniga curta. Les cadires les va fer la mateixa empresa, quan tenia la divisió de Elements d'Oficina i Escriptori Robby Meat. L'oficina de patents, temps després, les va calificar com una creació aberrant per la qual la humanitat sencera hauria de pagar penyora. També els telefons, tots acabats en caoba amb tecles vermelles, amb el coixinet desgastat, amb el cable amb el mateix nus, ben tibat. .
Mentre espera, l'oficinista amb corbata i ordinador espatllat es pren la llibertat de fullejar un pamflet ideològic distribuït als mitjans de transport de la ciutat de forma gratuïta. Si no ho fés, l'acusarien de poc integrat amb el mòdel a seguir. Avui en dia hi ha models per a tot, inclòs per no tenir models. Si no tens un model a seguir, no ets ningú. El problema és que no tothom pot fer això, perquè emular és un art.
Els originals només són còpies mal fetes, pensa l'oficinista. Torna a encendre la màquina i desconnecta del pensament introduïnt noms, adreces, codis postals, quantitats quantitatives, paraules malsonants en termes bancaris. El terminal torna a funcionar amb normalitat i les còpies són perfectes.
24 de desembre del 2008
23 de desembre del 2008
tu i jo (2)
quan les coses no passen cara a cara
sempre és difícil explicar-se
perquè no ens veiem les celles
ni els ulls brillants ni els llavis somriure
i tot queda immers dins d'una penombra
on les paraules són les nostres vides,
on les frases deixen de ser frases,
comencen a ser pedres als nostres peus
i no ens deixen avançar...
i no ens deixen avançar...
però nosaltres podrem contra això
sempre és difícil explicar-se
perquè no ens veiem les celles
ni els ulls brillants ni els llavis somriure
i tot queda immers dins d'una penombra
on les paraules són les nostres vides,
on les frases deixen de ser frases,
comencen a ser pedres als nostres peus
i no ens deixen avançar...
i no ens deixen avançar...
però nosaltres podrem contra això
22 de desembre del 2008
Tu i jo
T'agafí per darrere, suau,
i et diguè a cau d'orella,
m'agrades;
petonegí el teu coll,
després el mosseguí.
No teniem temps,
només estàvem tu i jo;
i tantes caricies.
I ara, somio despert.
Amb els teus braços
a la vora del meu cós.
i et diguè a cau d'orella,
m'agrades;
petonegí el teu coll,
després el mosseguí.
No teniem temps,
només estàvem tu i jo;
i tantes caricies.
I ara, somio despert.
Amb els teus braços
a la vora del meu cós.
9 de desembre del 2008
El dia que va espatllar-se el temps
El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no va seguir: no sabia que fer. Atordit s'havia parat davant del nostre, quan aquest va tenir la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. El posàrem en pràctica, atès que ja havíem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstruïen amb una facilitat ignota. Va ser aquell matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge es parà. Va fer l'últim clec de la busca del segons i es callà. No digué res més, i mitja hora més tard, a les onze, no va senyalar l'hora correcta, sinó la mateixa. Va ser obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, quedà al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.
En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".
Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia
deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals, interpersonals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix on guardo els sobres lacrats amb motius estranys. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d'alga que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.
Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.
Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions havien imposat, ara no tenien cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.
“És aquí on viu el meu cossí Paco?”
“I tant! A més, jo no em dic Paco.”
Perquè em dic Taru Haro.
La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixents i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pogués recordar el gran problema de la societat actual.
Va fer tantes torrades, la Nina, que vàrem haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, varem sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.
“El seu secret, Taru,”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”
La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, aixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.
“Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”
“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses."
Ella va somriure en to burlesc. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.” Em va aixafar la guitarra. Vam tornar.
Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Varem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.
“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”
Vaig escopir la barreja de saliva, aigua i pasta dentífrica abans de respondre, per educació.
“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Vaig esbandir la mescla amb un raig d'aigua i ens va esquitxar. Va ser molt divertit. Vam riure, ella amb molta cura de no deixar anar les vocals molt lluny; no volia quedar-se sense què dir.
El mar es trobava fosc. El cel estava tapat i s'escoltava com bramaven els núvols de tempesta, Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.
“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.
Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit sense hores.
En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".
Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia
deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals, interpersonals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix on guardo els sobres lacrats amb motius estranys. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d'alga que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.
Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.
Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions havien imposat, ara no tenien cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.
“És aquí on viu el meu cossí Paco?”
“I tant! A més, jo no em dic Paco.”
Perquè em dic Taru Haro.
La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixents i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pogués recordar el gran problema de la societat actual.
Va fer tantes torrades, la Nina, que vàrem haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, varem sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.
“El seu secret, Taru,”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”
La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, aixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.
“Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”
“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses."
Ella va somriure en to burlesc. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.” Em va aixafar la guitarra. Vam tornar.
Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Varem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.
“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”
Vaig escopir la barreja de saliva, aigua i pasta dentífrica abans de respondre, per educació.
“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Vaig esbandir la mescla amb un raig d'aigua i ens va esquitxar. Va ser molt divertit. Vam riure, ella amb molta cura de no deixar anar les vocals molt lluny; no volia quedar-se sense què dir.
El mar es trobava fosc. El cel estava tapat i s'escoltava com bramaven els núvols de tempesta, Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.
“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.
Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit sense hores.
27 d’octubre del 2008
universalitat
El temps no fa
pels nostres somnis
atrafegat
descompasat
materialitzat
bombolles de vida
eixuta de preu:
inerta de originalitat
milers són les
veus i mans
veuen passar estels
van més enllà
del nostre univers
volem agafar-los
i mai lliurar-los
pels nostres somnis
atrafegat
descompasat
materialitzat
bombolles de vida
eixuta de preu:
inerta de originalitat
milers són les
veus i mans
veuen passar estels
van més enllà
del nostre univers
volem agafar-los
i mai lliurar-los
15 d’octubre del 2008
Talking to myself
traduït al català de: http://miradastranslucidas.blogspot.com
(un alter ego que tinc que escriu en llengua castellana)
Un any després, torno aquí, al lloc d'explicar contes en forma de poema atípic.
Em parlo a mi mateix
des de ben dins meu.
La veritat, no em va malament.
Sempre tinc algú, mai estic sol.
L'escolto aconsellar-me.
Ans no sempre tingui raó.
Tinc dos opinions per a tot.
Sóc dos al preu d'un.
Quan menys t'ho esperis, em dividiré com una celul·la, MITOSI! I serem quatre.
(un alter ego que tinc que escriu en llengua castellana)
Un any després, torno aquí, al lloc d'explicar contes en forma de poema atípic.
Em parlo a mi mateix
des de ben dins meu.
La veritat, no em va malament.
Sempre tinc algú, mai estic sol.
L'escolto aconsellar-me.
Ans no sempre tingui raó.
Tinc dos opinions per a tot.
Sóc dos al preu d'un.
Quan menys t'ho esperis, em dividiré com una celul·la, MITOSI! I serem quatre.
Un año después, vuelvo aquí, al lugar de contar cuentos en forma de poema atípico.
Me hablo a mi mismo
desde bien dentro mío.
La verdad, no me va mal.
Siempre tengo a alguien, nunca estoy solo.
Le escucho aconsejarme.
Aunque no siempre tenga razón.
Tengo dos opiniones para todo.
Soy dos por el precio de uno.
Cuando menos te lo esperes me dividiré como una celula, MITOSIS. Y seremos cuatro.
16 de setembre del 2008
tu i jo som menys que dos
Un dia el cel ens donarà
el que ens ha prés sense raó
l'amor,
el delit de ser estimat
seguirem fent un camí
que sabem que no va enlloc.
com el seguici d'incoherències
pujant pels dies
taronges i rodons fins a les puntes.
el que ens ha prés sense raó
l'amor,
el delit de ser estimat
seguirem fent un camí
que sabem que no va enlloc.
com el seguici d'incoherències
pujant pels dies
taronges i rodons fins a les puntes.
14 de setembre del 2008
Una bomba contra millions de bombes
Caigueren les bombes
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
12 de setembre del 2008
Finisterre
m'omplo la boca de raons
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
10 de setembre del 2008
El Vals de les paraules (IV)
sóc qui sent
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
8 de setembre del 2008
les preguntes que mouen el món
ella va correr per l'estret pont de marbre,
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
30 de juliol del 2008
11 de juliol del 2008
Agost de Neu
He begut, aquesta tarda, fins quedar ebri tirat al sofà sense poder ni tan sols pensar en alguna cosa senzilla.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
9 de juliol del 2008
Història de grans relats
Escriurem en quaranta idiomes, serem poliglotes, en edicions de cartoné.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
20 de juny del 2008
El client NO sempre té la raó
El cambrer va arribar, els hi va donar la benvinguda i els va demanar si volien quelcom d'aperitiu, en un correctissim català. El senyor va respondre, va dir que si, que li portessin unes cervezas. I el noi l'hi va dur, juntament amb una mica d'olives sevillanes.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:
- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...
Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:
- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.
El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:
- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...
Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:
- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.
El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.
16 de juny del 2008
et mataré a petons
et mataré a petons
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.
no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.
seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.
no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.
seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.
Xènia
No em sap greu reconèixer
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
10 de juny del 2008
28 de maig del 2008
Retrospecter on the Winstones Flintons....
1. la veritat de les galetes dels boyscouts
2. Perquè fumar no és dolent
2. Perquè fumar no és dolent
Res de res
Aquell dia no passava res.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.
No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.
I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.
També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.
Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".
No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.
Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.
Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.
No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.
I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.
També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.
Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".
No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.
Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.
Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.
22 de maig del 2008
Mentiriem
Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.
i la noia de la jaqueta beige.
jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.
Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.
la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.
cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.
farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.
tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.
només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un
i mentiriem, és clar
depressa, inert, sense bons sentiments.
i la noia de la jaqueta beige.
jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.
Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.
la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.
cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.
farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.
tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.
només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un
i mentiriem, és clar
15 de maig del 2008
fun time
no sóc un robot,
la producció merma
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.
i a la pantalla,
rodonetes de colors.
Enviat amb el navegador Flock
11 de maig del 2008
1 de maig del 2008
Coses que fer a la tarda
Donaré de menjar als gats,
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.
No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.
Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.
A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.
I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.
No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.
Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.
A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.
I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.
Estic perdut
Els mars d'argent ja no em fan surar.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.
No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.
Sense pressa.
Sense pietat.
Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.
Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.
La raor es clava bé.
A la meva espatlla.
Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.
Les teves carícies de finals d'estiu.
Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.
Estic perdut.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.
No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.
Sense pressa.
Sense pietat.
Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.
Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.
La raor es clava bé.
A la meva espatlla.
Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.
Les teves carícies de finals d'estiu.
Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.
Estic perdut.
30 d’abril del 2008
Obituari : ALBERT HOFMANN
Ahir dimarts 29 d'Abril va morir l'Albert Hofmann, a l'edat envejable de 102 anys. Què no és poc.
El quimic, nascut a Baden, Suïssa, al 1906, va estudiar a la universitat de Zurich. El seu interés es va basar en la química de les plantes i els animals, dirigint amb el temps la recerca de l'estructura química d'una substància animal (la quitina) per la qual va rebre el seu doctorat.
Però hom té en ment una altra substància, l'LSD. Sintetizada pel Dr. Hofmann, va començar a treballar al departament farmaco-quimic dels laboratoris Sandoz. Allà inicià una investigació sobre les scillies?, i una classe de fongs (fongus ergot -cornozuelo en castellà) com a part d'un projecte per purificar i sintetitzar constitutius actius per als seus medicaments. En tant que seguia treballant en els derivats de l'àcid lísergic, el dr. Hofmann sintetitzà per primer cop la LSD-25, al 1938. Va estar treballant amb aquesta síntesi cinc anys, fins que al 1943, un 16 d'abril hofmann va decidir resintetitzar-la. Accidentalment, mentres ho feia, va consumir una petita mostra de l'àcid.
De manera afortunada, descobriria llavors els poderosos efectes de la LSD.
Al cap de tres dies, i de manera totalment deliberada va consumir 250micrograms de LSD. Conegut com "el dia de la bicicleta", que us tradueixo, via Wikipedia (com la resta) XD
Un 19 d'Abril de 1943, El dr. Hofmann va ingerir intencionadament 250micrograms de LSD, dosi que va creure normal, en base d'altres alkaloides de l'ergot. Després de la seva ingesta Hofmann començava a parlar de manera intel·ligible i li va demanar al seu ajudant de laboratori, que sabia del seu experiment, que el portés a casa en bicicleta,xD ja que no hi havia gaire transit rodat, per les restriccions de guerra. Al seu viatge en bicicleta, la condició (drogada) de hofmann va començar a ser seriosa i en el seu viatge el va constatar que tot al seu camp de visió onejava o distorsionava, com si ho estigues veient en un mirall curvat. Encara que es movia, creia que estava parat. Quan el dr. Hofmann arribà a casa, sa i estalvi, va cridar al metge i va demanar llet al veí. (es sabut per hom que la llet sol parar els efectes dels bolets al·lucinogens). Quan va arribar el metge, apart de les pupil·les dilatades no va veure res d'estrany. Però Hofmann tenia por, pensava que estava posès, que la seva veïna era una bruixa, i els mobles li amenaçaven. Tenia por i pensava que tornaria boig per complet. Al seu dietari, Hofmann diguè que el doctor va dir no tenir cap raó per prescriure madicació i el va instar a seure's al llit. Al mateix temps Hofmann diguè que els sentiments de por s'estaven tornant en sentiments de bona sort i gratitut, i que ara gaudia dels colors i dels jocs de formes que no podia deixar de veure més enllà dels seus ulls tancats. xDDDDDDD aggghhh! Deia veure imatges fantàstiques (sic), que surgien pegant-se, alternant-se i obrint i tancant-se a elles mateixes en cercles i espirals, finalment explotaven en fonts de colors, i volta a començar, en un flux constant. També així les percepcions auditives es mostraven visibles, com el pas d'un automobil.
El dia després Hofmann es va despertar ple d'energia i amb el cap net, encara que una mica cansat fisicament. També va constatar que el tenia la sensació de benestar i una vida renovada, i que el seu esmorçar estava moooooolt bo .
Aquell mateix dia, quan caminava pel jardí, va sentir que encara els seus sentits "vibraven en una condició de gran sensibilitat, que va perllongar-se tot el dia".
___________________________________________
DESCANSI EN PAU, DOCTOR!
21 d’abril del 2008
El cotxe nou
Va descobrir amb horror que res no era per sempre. "Res serà nou per un temps indefinit. Sempre passarà quelcom que alteraria la seva novetat." Abans, algun fill de puta li ratllava el cotxe nou, el seu flamant exemple de independència; li va causar un gran aldarull cerebral. Primer va ser pressa del desconcert, i més tard de la ira, enrogint les orelles i les galtes. Per fora, el seu cabrio blau celeste, metal·litzat amb uns motius mariners amb ull de bou i sense pintures, platejats, era una bellesa pels entesos del túning.
El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.
Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:
"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"
I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.
El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.
Cap pregària estúpida el detindria.
El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.
>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?
La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.
>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.
Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.
Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.
>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.
Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.
El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.
Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:
"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"
I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.
El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.
Cap pregària estúpida el detindria.
El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.
>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?
La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.
>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.
Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.
Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.
>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.
Aquell nen sense mare ni pare es deixaria a càrrec d'assumptes socials, una tarda de desembre.
Aquell nen seria com molts d'altres, on els pares són assassinats per altres que, al seu temps, també són pares.
Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.
15 d’abril del 2008
Oblida't
Oblida'ls, a tots, oblida't de tu i dels altres, oblida't de les obligacions.
Ans només sigui per cinc minuts, deixa fer al teu cervell, posa'l en blanc i mira per la finestra. Mira com el dia és blau i cap núvol s'interposa entre els ocells i tu, entre la veritat i tu. Diuen els núvols que ets trista, que ja no et sents com abans; el teu cor esclatava de joia i ho posaves tot perdut. I tot i que sigui una bona noticia per la senyora de fer feines, no ho és per tu.
Perquè quan esclataves tot era bon humor i alegria, i les penes i els mal rotllos es quedaven a la paret i als vidres. Eres un furúncul social que estellaves sense recança. La joia els empenyia tots a fora, vinga, vinga, que ja és hora, -deia- al carrer! Sense contemplacions. El teu somriure que ensenyaves arreu per on passaves, estandard de la teva humanitat, sempre afable i amb el millor dels teus posats. Feies festa cada dia, et vesties amb vestits negres de gala que queien tan bé per sobre de les teves cuixes. Els teus cabells vermells vestien la teva esquena.
Recordes? Millor no, no ho recordis, perquè estem tractant d'oblidar, no n'has de fer un mite de tot això.
Has canviat, els anys ens han canviat a tots, no perdonen, estiren la pell i fan arrugues. Et deixen tirada quan descobreixes amb horror que tens vint i molts. I molts pocs nuvis. Que el teu treball és precari. Que tothom amb qui connectes està de viatge descobrint noves geografies i formes de pensar. Ets sents sola. Oblida-ho. Que la targeta de crèdit no la pots ni veure. Que ja no pots anar de festa perquè al dia següent no ets tu. Oblida què ets. Oblida que hi ets. La teva ment s'allibera a l'atmosfera. Els gassos nobles son els teus amics. Ja no tens ossos ni genolls ni cabells a les cuixes, perquè no en tens de cós. Com no tens problemes angoixants ni ganes de deixar-ho tot. Ho tens tot i no tens res.
Però, tu... Tu voles dins l'oblit, com una dolça becaina de mitja tarda.
Les places són plenes de gent com tu, deixant de ser gent.
Només volen dins dels seus propis oblits intencionats en un mon fet de caramel.
Ans només sigui per cinc minuts, deixa fer al teu cervell, posa'l en blanc i mira per la finestra. Mira com el dia és blau i cap núvol s'interposa entre els ocells i tu, entre la veritat i tu. Diuen els núvols que ets trista, que ja no et sents com abans; el teu cor esclatava de joia i ho posaves tot perdut. I tot i que sigui una bona noticia per la senyora de fer feines, no ho és per tu.
Perquè quan esclataves tot era bon humor i alegria, i les penes i els mal rotllos es quedaven a la paret i als vidres. Eres un furúncul social que estellaves sense recança. La joia els empenyia tots a fora, vinga, vinga, que ja és hora, -deia- al carrer! Sense contemplacions. El teu somriure que ensenyaves arreu per on passaves, estandard de la teva humanitat, sempre afable i amb el millor dels teus posats. Feies festa cada dia, et vesties amb vestits negres de gala que queien tan bé per sobre de les teves cuixes. Els teus cabells vermells vestien la teva esquena.
Recordes? Millor no, no ho recordis, perquè estem tractant d'oblidar, no n'has de fer un mite de tot això.
Has canviat, els anys ens han canviat a tots, no perdonen, estiren la pell i fan arrugues. Et deixen tirada quan descobreixes amb horror que tens vint i molts. I molts pocs nuvis. Que el teu treball és precari. Que tothom amb qui connectes està de viatge descobrint noves geografies i formes de pensar. Ets sents sola. Oblida-ho. Que la targeta de crèdit no la pots ni veure. Que ja no pots anar de festa perquè al dia següent no ets tu. Oblida què ets. Oblida que hi ets. La teva ment s'allibera a l'atmosfera. Els gassos nobles son els teus amics. Ja no tens ossos ni genolls ni cabells a les cuixes, perquè no en tens de cós. Com no tens problemes angoixants ni ganes de deixar-ho tot. Ho tens tot i no tens res.
Hi ha gent que oblida i oblida i es fan els altres, tenen altres vides més interessants.
Mentiders. No saben oblidar. Un dia llencen tot el que eren a la brossa, al contenidor taronja. S'arrapen a la nova vida que han imaginat. La fan real, però no poden arribar a oblidar. No del tot. Una picor insuportable a la consciència no els deixa dormir a les nits.
Tornen a pensar en els seus amors passats i en com els hi agradava, en el fons, això de ser menyspreat pel seu ex-cap.
Però, tu... Tu voles dins l'oblit, com una dolça becaina de mitja tarda.
Les places són plenes de gent com tu, deixant de ser gent.
Només volen dins dels seus propis oblits intencionats en un mon fet de caramel.
11 d’abril del 2008
Història sense sentit
Caminaren les ovelles pels mars d'argent
quan un pastor se trobaren a una pastera
camí de neus vermelles amb uns prismàtics
i feia tics
tics de colors amb alta densitat pixelada,
remant per la seva cara tot tibant-se-la.
Per sort les ovelles deixebles de Jesus
sabien que els pastors amb tics són fills
d'un senyor malevol i esquerp, el Demoni
(amic del Toni)
i també dels àngels caiguts en acte de servei
que hi eren tots a la pastera, al rostre
bellugant del pastoret que no cardà res de bó
I les ovelles que corrien cap amunt
Els oficinistes mai no havien passat per aquí
per comprovar que no hi havia fin-estretes
ni documents signats per consellers delegats
ben enclenxinats
no saben que la vida és difícil pels bovins
caminants errants als mars d'argent
que són extorsionats per exhibir-se
en circus romans i fèries de provincia
a bescanvi de la vida dels seus xais
que tendres que són
pensà el pastor,
que seguia el ramat
remant costosament donada l'alta densitat
del flux daurat sobre el que surava
era un tap de suro
deia la seva dona quan es barallaven
"si no tens ovelles que has de ser pastor?"
i les ovelles sempre fugien
perquè anaven amb peus de plom
per allò que us he explicat abans
allò de les extorsions
quan un pastor se trobaren a una pastera
camí de neus vermelles amb uns prismàtics
i feia tics
tics de colors amb alta densitat pixelada,
remant per la seva cara tot tibant-se-la.
Per sort les ovelles deixebles de Jesus
sabien que els pastors amb tics són fills
d'un senyor malevol i esquerp, el Demoni
(amic del Toni)
i també dels àngels caiguts en acte de servei
que hi eren tots a la pastera, al rostre
bellugant del pastoret que no cardà res de bó
I les ovelles que corrien cap amunt
Els oficinistes mai no havien passat per aquí
per comprovar que no hi havia fin-estretes
ni documents signats per consellers delegats
ben enclenxinats
no saben que la vida és difícil pels bovins
caminants errants als mars d'argent
que són extorsionats per exhibir-se
en circus romans i fèries de provincia
a bescanvi de la vida dels seus xais
que tendres que són
pensà el pastor,
que seguia el ramat
remant costosament donada l'alta densitat
del flux daurat sobre el que surava
era un tap de suro
deia la seva dona quan es barallaven
"si no tens ovelles que has de ser pastor?"
i les ovelles sempre fugien
perquè anaven amb peus de plom
per allò que us he explicat abans
allò de les extorsions
5 d’abril del 2008
Un glop de pau
Què vols?
què em mires?
que no et creus?
a mi?
Dubta.
Mira'm.
I diga'm
que sóc un altre,
diga'm que...
No existeixo.
Què he mort,
què ja no sóc,
hi sóc al soc.
Creant altra vida.
Pètals de flors.
Làpida lluenta.
Què no vols?
Què tens por?
Què no em creus?
Jo sóc l'òbit d'ara.
A dins la terra,
ensumo la turba,
me la bec,
en una catavins.
Un glop de pau.
què em mires?
que no et creus?
a mi?
Dubta.
Mira'm.
I diga'm
que sóc un altre,
diga'm que...
No existeixo.
Què he mort,
què ja no sóc,
hi sóc al soc.
Creant altra vida.
Pètals de flors.
Làpida lluenta.
Què no vols?
Què tens por?
Què no em creus?
Jo sóc l'òbit d'ara.
A dins la terra,
ensumo la turba,
me la bec,
en una catavins.
Un glop de pau.
Blogged with the Flock Browser
29 de març del 2008
Sense saber ben bé perquè
sense saber ben bé perquè,
m'ennuego amb l'oxigen enrarit.
defenestro els sentiments
sense saber on tinc el cap.
les paraules no surten
-simplement tot em fa mal-;
assegut al banc del parc
dono de menjar als coloms.
pita, pita, pita,
venen a les meves mans
i de ma boca treuen molles
no m'importen les malalties
el meu cor no aguantarà
per veure-les crèixer
perquè escletarà de tristor
sense saber ben bé perquè.
m'ennuego amb l'oxigen enrarit.
defenestro els sentiments
sense saber on tinc el cap.
les paraules no surten
-simplement tot em fa mal-;
assegut al banc del parc
dono de menjar als coloms.
pita, pita, pita,
venen a les meves mans
i de ma boca treuen molles
no m'importen les malalties
el meu cor no aguantarà
per veure-les crèixer
perquè escletarà de tristor
sense saber ben bé perquè.
L'altre vagó
Com una nit més, tornava a casa amb el que seria l’últim metro. Va esperar dret a l’andana, un cop d’aquells que el rellotge digital de temps estimat insultava al personal afegint segons quan no miraven, endarrerint feixugament l’hora de tornada.
Només esperava.
Amb el cap en blanc.
Mirava la pantalla gegant, absort en l’emotiva història d’un llangardaix al que l’hi havien tallat la cua. Tanmateix, i de cua d’ull, va veure les llums del tren amb destí Horta. Tot eixugant-se les llagrimes de cocòdril, va pitjar el botó verd.
La porta s’obrí i ell, mocador en ma, buscà un lloc buit.
A ell li agradava seure a la finestra, als seients de quatre preferentment, amb lloc ampli per creuar les cames i obrir el diari. Orientat a la direcció del tren.
Com que sempre anava de nit, aquell cop no li costà gens, i fins i tot es va permetre el luxe d’estirar els peus al seient del davant, sempre mirant de que cap conductor el fitxès.
Tothom anava mig endormiscat. Molts recolzaven el cap a la finestra i d’altres, simplement, transcorrien en els seus pensaments com ho feien amb els seus viatges d’anada i tornada.
Va mirar la finestra.
El tunnel negre que fugia enllà només era això, un tunnel negre, folrat de cables vermells, blaus i estacions fantasmes amb anuncis de cotxes japonesos.
Una noia somrient avisava de que els vidres pertanyia als usuaris, i perdent-se al reflexe àcid dels finestrals, ell es deixava manipular pel seu cortex cerebral. Una llum lila s’expandia per sobre del vidre.
El vagó s’impregnava simulant les ones marines.
Es reflexaven senyors amb cap desproporcionats demanant informació sobre com anar a la Sagrada Familia. Una dona de Bellvitge els deia que s’havien equivocat, que a Vallcarca només veurien la panoràmica.
Un altre tren va passar en direcció contraria. Va encendre els llums dos cops. Segons tenia entès, era la salutació pròpia dels professionals del suburban.
De nou, el tunnel negre i el cablejat multicolor.
Va somriure i va tornar deixar-se anar pels reflexos tacats de irrealitat, encara faltaven parades fins arribar al seu barri.
26 de març del 2008
Cintes de cassette
Una cinta de k7
penja de la branca del plataner que em dona al·lergia.
Penjada,
es deixa onejar per la ventada que recorre el carrer.
és el record del passat.
Ja no venen radios amb cassette.
penja de la branca del plataner que em dona al·lergia.
Penjada,
es deixa onejar per la ventada que recorre el carrer.
és el record del passat.
Ja no venen radios amb cassette.
Blogged with the Flock Browser
20 de març del 2008
Des de la fosca
Des de la fosca cridarem. Direm coses incertes i potser fins i tot ens escandalitzarem, des de la fosca. Mirarem la claror, des de la fosca. Envejarem els que gaudeixen la claror. Dels que gaudeixen el privilegi de ser entitats úniques. Clamen als quatre vents. Diuen paraules que poques vegades escoltarem. Ens miren, però no, no ens miren. Miren a una quarta paret. Llavors, els assteja el dubte. Quí som? Som la paret de la seva actuació. Recollim les seves pilotes perdudes. Les mirades de complicitat. Seurem als seients vermells antics. I ens insultaran. O tambe ens explicaran històries succeïdes fa molt de temps a una revolució proletària. En tot cas, seran conceptes i idees que voldrán compartir amb nosaltres. Mirarem expectants com s'acaba. Voldrem saber més. No en tindrem prou, perquè serem el millor públic. No serem un de tants. Tindrem classe. Serem el públic. El concepte de públic serà exemplificat amb la nostre acció. Hi haurà un abans i un després. Entrarem tots corrents, empaitant-nos i empenyent. Amb els colzes. Les senyores aniran vestides de la manera menys respectable i els homes respectables aniran vestits com desgraciats orfes.
Mirarem de no pagar entrada, i encara sort, que hi anirem.
Tindreu sort, dels cartells publicitaris. Tindreu sort, de les falques radiofòniques. Tindreu sort, si al final podem entrar, després de deixar ko el porter i endinsant-nos a la fosca del pati de butaques.
Mirarem de no pagar entrada, i encara sort, que hi anirem.
Tindreu sort, dels cartells publicitaris. Tindreu sort, de les falques radiofòniques. Tindreu sort, si al final podem entrar, després de deixar ko el porter i endinsant-nos a la fosca del pati de butaques.
Blogged with the Flock Browser
12 de març del 2008
11 de març del 2008
Abans de rumiar a les verdes pastures normandes...
... en noexisteixo viatjava arreu del país, de Vilafranca a Roses passant per Badajoz, que no hi és al país, però són incoherències pròpies de la història de les carreteres secundàries. També, abans de pastar verdes herbes i digerir-les pels seus antics set estomacs, tenia inquietuds músicals, tenia aptituds per reforçar-les. Va arribar lluny, dirigia una petita orquestra, "Els Petits Set Sous de la Flor al Cul", eren el faci'm-riure del país; que per això estàven, per fotre cullerada als paios que feien espectacles tardans a televisions indecents.
Els hi baixaven el share de cada ciutat, i en altres ocasions pobles situats a llocs deserts, pels quals passaven. La secció de vent s'arquejava i vibrava entusiasta en les parts més emotives, mentre que la secció de percussió mai no podia endreçar, sempre hi havia algun motivat marcant-se un sol, sense recordar que no hi eren al parc de la Ciutadella. Calia ma esquerra, que en qualsevol cas mai va imposar, aquell espectacle no necessitava gaire direcció. Movia les mans automàticament, d'una melodia tres-cents cops repetits, era, en temps remots, el que es coneixia com "l'efecte Rubianes".
Encara que en Rubianes que tots coneixem no era gens conegut, i es parlava d'un altre Rubianes, un jardiner de casalots dels barris de rics hereters, que tenia unes mans magistrals, i podria repetir el mateix ítem tants cops com el propietari volgués, iguals i exactes, al mil·límetre. En noexisteio pensava, i quan això passava, no es podia desaprofitar, ho deixava tot, no fos que tornés al mod automàtic que li havia segrestat dirigint els Petits Set Sous de la Flor al Cul, a qualsevol moment. Tot i que eren pocs, perquè aquell cop en Noexisteixo va ser entaforat en un cos de dona amb cara d'api i la mosca al nas sempre que es malfiava d'algú, que era cosina germana de la seva tieta. Amb aquella època de perversió sexual i orgies d'escàndol, res no era estrany. Excepte els ponis de color fosfori.
Els hi baixaven el share de cada ciutat, i en altres ocasions pobles situats a llocs deserts, pels quals passaven. La secció de vent s'arquejava i vibrava entusiasta en les parts més emotives, mentre que la secció de percussió mai no podia endreçar, sempre hi havia algun motivat marcant-se un sol, sense recordar que no hi eren al parc de la Ciutadella. Calia ma esquerra, que en qualsevol cas mai va imposar, aquell espectacle no necessitava gaire direcció. Movia les mans automàticament, d'una melodia tres-cents cops repetits, era, en temps remots, el que es coneixia com "l'efecte Rubianes".
Encara que en Rubianes que tots coneixem no era gens conegut, i es parlava d'un altre Rubianes, un jardiner de casalots dels barris de rics hereters, que tenia unes mans magistrals, i podria repetir el mateix ítem tants cops com el propietari volgués, iguals i exactes, al mil·límetre. En noexisteio pensava, i quan això passava, no es podia desaprofitar, ho deixava tot, no fos que tornés al mod automàtic que li havia segrestat dirigint els Petits Set Sous de la Flor al Cul, a qualsevol moment. Tot i que eren pocs, perquè aquell cop en Noexisteixo va ser entaforat en un cos de dona amb cara d'api i la mosca al nas sempre que es malfiava d'algú, que era cosina germana de la seva tieta. Amb aquella època de perversió sexual i orgies d'escàndol, res no era estrany. Excepte els ponis de color fosfori.
10 de març del 2008
La fi del Món
Va ser el dia que més boira feia, la ciutat s'aturà i del cel baixaren querubins que ens anunciaren la fi del món, es quedaren com a psicolegs de reforç, fins que vingueren en avions argentins amb títol, en massa, les fàbriques de divans creixeren en guanys econòmics i el país pujà a les primeres posicions mundials. Convingueren entre tots entrar a formar part del club dels cinc, perquè el món s'acabava, i tant es valia, per sé, la reforma educativa al Kurdistan, que es va fer important, però els querubins ja ens ho van advertir, la fi del món arribaria aquell dia de maig, quan la boira ja no era espessa i més aviat els carrers fumejaven vapor encantant l'horitzó, quan la humanitat es tornaria una mica més lliure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)