Sense saber ben bé perquè

sense saber ben bé perquè,
m'ennuego amb l'oxigen enrarit.
defenestro els sentiments
sense saber on tinc el cap.

les paraules no surten
-simplement tot em fa mal-;
assegut al banc del parc
dono de menjar als coloms.

pita, pita, pita,
venen a les meves mans
i de ma boca treuen molles
no m'importen les malalties

el meu cor no aguantarà
per veure-les crèixer
perquè escletarà de tristor
sense saber ben bé perquè.

L'altre vagó

Com una nit més, tornava a casa amb el que seria l’últim metro. Va esperar dret a l’andana, un cop d’aquells que el rellotge digital de temps estimat insultava al personal afegint segons quan no miraven, endarrerint feixugament l’hora de tornada.

Només esperava.

Amb el cap en blanc.

Mirava la pantalla gegant, absort en l’emotiva història d’un llangardaix al que l’hi havien tallat la cua. Tanmateix, i de cua d’ull, va veure les llums del tren amb destí Horta. Tot eixugant-se les llagrimes de cocòdril, va pitjar el botó verd.

 

La porta s’obrí i ell, mocador en ma, buscà un lloc buit.

A ell li agradava seure a la finestra, als seients de quatre preferentment, amb lloc ampli per creuar les cames i obrir el diari. Orientat a la direcció del tren.

Com que sempre anava de nit, aquell cop no li costà gens, i fins i tot es va permetre el luxe d’estirar els peus al seient del davant, sempre mirant de que cap conductor el fitxès.

Tothom anava mig endormiscat. Molts recolzaven el cap a la finestra i d’altres, simplement, transcorrien en els seus pensaments com ho feien amb els seus viatges d’anada i tornada.

 

Va mirar la finestra.

El tunnel negre que fugia enllà només era això, un tunnel negre, folrat de cables vermells, blaus i estacions fantasmes amb anuncis de cotxes japonesos.

Una noia somrient avisava de que els vidres pertanyia als usuaris, i perdent-se al reflexe àcid dels finestrals, ell es deixava manipular pel seu cortex cerebral. Una llum lila s’expandia per sobre del vidre.

El vagó s’impregnava simulant les ones marines.

 

Es reflexaven senyors amb cap desproporcionats demanant informació sobre com anar a la Sagrada Familia. Una dona de Bellvitge els deia que s’havien equivocat, que a Vallcarca només veurien la panoràmica.

 

Un altre tren va passar en direcció contraria. Va encendre els llums dos cops. Segons tenia entès, era la salutació pròpia dels professionals del suburban.

De nou, el tunnel negre i el cablejat multicolor.

Va somriure i va tornar deixar-se anar pels reflexos tacats de irrealitat, encara faltaven parades fins arribar al seu barri.

Cintes de cassette

Una cinta de k7
penja de la branca del plataner que em dona al·lergia.

Penjada,
es deixa onejar per la ventada que recorre el carrer.

és el record del passat.

Ja no venen radios amb cassette.

Blogged with the Flock Browser

Tricomes de colors i altres materials sensitius

Blogged with the Flock Browser

Des de la fosca

Des de la fosca cridarem. Direm coses incertes i potser fins i tot ens escandalitzarem, des de la fosca. Mirarem la claror, des de la fosca. Envejarem els que gaudeixen la claror. Dels que gaudeixen el privilegi de ser entitats úniques. Clamen als quatre vents. Diuen paraules que poques vegades escoltarem. Ens miren, però no, no ens miren. Miren a una quarta paret. Llavors, els assteja el dubte. Quí som? Som la paret de la seva actuació. Recollim les seves pilotes perdudes. Les mirades de complicitat. Seurem als seients vermells antics. I ens insultaran. O tambe ens explicaran històries succeïdes fa molt de temps a una revolució proletària. En tot cas, seran conceptes i idees que voldrán compartir amb nosaltres. Mirarem expectants com s'acaba. Voldrem saber més. No en tindrem prou, perquè serem el millor públic. No serem un de tants. Tindrem classe. Serem el públic. El concepte de públic serà exemplificat amb la nostre acció. Hi haurà un abans i un després. Entrarem tots corrents, empaitant-nos i empenyent. Amb els colzes. Les senyores aniran vestides de la manera menys respectable i els homes respectables aniran vestits com desgraciats orfes.
Mirarem de no pagar entrada, i encara sort, que hi anirem.

Tindreu sort, dels cartells publicitaris. Tindreu sort, de les falques radiofòniques. Tindreu sort, si al final podem entrar, després de deixar ko el porter i endinsant-nos a la fosca del pati de butaques.

Blogged with the Flock Browser

Tríptic dins d'una instantània

Abans de rumiar a les verdes pastures normandes...

... en noexisteixo viatjava arreu del país, de Vilafranca a Roses passant per Badajoz, que no hi és al país, però són incoherències pròpies de la història de les carreteres secundàries. També, abans de pastar verdes herbes i digerir-les pels seus antics set estomacs, tenia inquietuds músicals, tenia aptituds per reforçar-les. Va arribar lluny, dirigia una petita orquestra, "Els Petits Set Sous de la Flor al Cul", eren el faci'm-riure del país; que per això estàven, per fotre cullerada als paios que feien espectacles tardans a televisions indecents.

Els hi baixaven el share de cada ciutat, i en altres ocasions pobles situats a llocs deserts, pels quals passaven. La secció de vent s'arquejava i vibrava entusiasta en les parts més emotives, mentre que la secció de percussió mai no podia endreçar, sempre hi havia algun motivat marcant-se un sol, sense recordar que no hi eren al parc de la Ciutadella. Calia ma esquerra, que en qualsevol cas mai va imposar, aquell espectacle no necessitava gaire direcció. Movia les mans automàticament, d'una melodia tres-cents cops repetits, era, en temps remots, el que es coneixia com "l'efecte Rubianes".

Encara que en Rubianes que tots coneixem no era gens conegut, i es parlava d'un altre Rubianes, un jardiner de casalots dels barris de rics hereters, que tenia unes mans magistrals, i podria repetir el mateix ítem tants cops com el propietari volgués, iguals i exactes, al mil·límetre. En noexisteio pensava, i quan això passava, no es podia desaprofitar, ho deixava tot, no fos que tornés al mod automàtic que li havia segrestat dirigint els Petits Set Sous de la Flor al Cul, a qualsevol moment. Tot i que eren pocs, perquè aquell cop en Noexisteixo va ser entaforat en un cos de dona amb cara d'api i la mosca al nas sempre que es malfiava d'algú, que era cosina germana de la seva tieta. Amb aquella època de perversió sexual i orgies d'escàndol, res no era estrany. Excepte els ponis de color fosfori.

La fi del Món

Va ser el dia que més boira feia, la ciutat s'aturà i del cel baixaren querubins que ens anunciaren la fi del món, es quedaren com a psicolegs de reforç, fins que vingueren en avions argentins amb títol, en massa, les fàbriques de divans creixeren en guanys econòmics i el país pujà a les primeres posicions mundials. Convingueren entre tots entrar a formar part del club dels cinc, perquè el món s'acabava, i tant es valia, per sé, la reforma educativa al Kurdistan, que es va fer important, però els querubins ja ens ho van advertir, la fi del món arribaria aquell dia de maig, quan la boira ja no era espessa i més aviat els carrers fumejaven vapor encantant l'horitzó, quan la humanitat es tornaria una mica més lliure.