El Comptat Oest

Hi ha una gran ciutat als afores d'una encara més gran, que és la capital d'un país que mai serà als mapes. I hi ha una estació de tren que no va enlloc. La gent espera i espera. Saben que els trens no arribaran mai. No els importa. A prop de l'estàtua a Heracles, el paviment desapareix. Només terra, un gran soc que s'endinsa quatre metres cap avall. A l'altra banda, els gratacels s'emmirallen els uns als altres, reproduïnt l'efecte lupa a les rodalies. Un gran cercle de terra cremada aïlla el nucli financer de la resta de la ciutat des de les sis del matí fins les vuit del vespre.

Va ser una estratègia perversa dels directius de l'empresa carnica més important del Comptat Oest, Robby Meat. Abans que surti el sol, els militars obren les barreres. Els autobusos plens d'oficinistes s'hi esperen, cada vehicle és revisat un a un. Han de verificar que no falti cap. Els directius sempre vesteixen robes obscures. Fumen havans. Cobreixen el seu cap amb barrets de copa, com a signe visible i encobert d'opulència. Quan els oficinistes no van a treballar, un esquadró de directius va a casa de l'oficinista. El treuen del llit per l'orella i el fan vestir-se. "Estic malalt! Tinc cinquanta de febre! Deixeu-me!" Però tots els esforços són inútils, perquè no tenen ànima, els directius. Quan un es fa directiu, i deixeu-me dubtar que això li pugui passar a qualsevol, bescanvia l'ànima al diable per dos núvols de llaminadura i la poltrona a la sala de juntes. És un pack indivisible.

L'oficinista es segueix rebregant a la part de darrere del cotxe. Els badoquins de la plaça de Sant Marcel el fan rebotar el cap contra el capó. Els directius riuen entre dents. Se'l miren pel mirall retrovisor, amb ganes de venjança. El cotxe arriba, tres senyals d'stop més tard, als límits; on el sol crema la terra. El treuen llençant-lo a fora, tirant-lo al terra sense cap mirament. Els sediments es fonen i l'interior del soc agafa un color torrat daurat, bellíssim. Hi ha tres miradors, situats als tres més alts gratacels, des d'on poder veure l'espectacle sense cap risc. Hi ha nens que neixen per ser oficinista. Els nounats juguen amb material d'oficina, envien memoràndums, completen registres, fan albarans, fotocopien els deures. Des de petits se'ls ha instruït en el noble art de la burocràcia. Com les vestals romanes, han estat separats de la resta de la societat. Viuen reclusos dins d'una gran comuna oficinista, fins que fan els vint-i-cinc. Se'ls permet, aleshores, triar una empresa i un lloc de treball en resposta amb el que se'han especialitzat. Els pares se senten molt cofois, dels seus fills i filles.

Els militars assisteixen als directius per fer travessar el soc al directiu de torn. Amb una escala giratòria, i mirant de no socarrimar massa al burocràta, doncs ja no serviria i els anys d'educació serien mal aprofitats, se'l fa progressar cap al sector financer. Un cop allà fa un munt d'hores extres. A la seva taula li fan sepultura de documents urgents. I no el deixen sortir d'allà fins acabar amb la paperassa. No hi ha ulls de ningú per mirar, des de l'exterior del comptat. A menys de deu mil milions de colzes no s'hi troba la primera via de circumval·lació, i encara més lluny està la següent ciutat enmig del desert, Exopotamia. Qui ha arribat aquí ha hagut de fer un llarg camí, per subterranis enfangats. Han conegut als pobladors llindars. Gent dolenta. És diu que eren tots d'una gran família, fa molt.Tenien rituals d'antigues èpoques, quan els homes es vestien amb les pells dels parrocs. Van casar-se i van follar entre ells, tants cops, tantes vegades sense profilàctic, que van sortir falles genètiques. Els nens eren adictes als totxos i tenien especial predil·leció pels cigarros havans. La veritat és que tot anava més o menys bé fins que van tenir la primera baralla amb el patriarca. El van fer assassinar. Ara ningú no ho vol recordar.

Dins les oficines, la gent treballa eficientment. Cadascú té el seu cubícul especial, on hi ha un ordinador personal i una impressora. Una cadira per fer hores i un telèfon que mai deixa de sonar. Un brunzit eclèctic atravessa la planta quinze. Se sent repicar les lletres i la pantalla els escup informes comptables. Els vidres de les ulleres que indefectiblement tots porten reflexen les pantalles, imbuint-los en un bucle sense final. Passada la tercera renglera de cubículs, hi ha un home iracund que les paga amb el teclat. Les seves ulleres no emmirallen cap document. Un fons blau s'ha fet amb el monitor.

- Aqui la planta quinze, cubicul dotze i dos quarts. Tinc un problema amb el terminal SDE2583000Z.
- De què es tracta?
- Vejam, és que l'encés, i ara ha sortit una pantalla blava que diu “fatal error”
- I ja li has fet un reset?

Indefectiblement la majoria de fatal errors el servei de manteniment de computació els resolen així. Dónar-li cinc minuts d'apagada i reiniciar el programari tal i com s'aconsella al manual del terminal – res de cops, res de crits, sobretot res de menjar a sobre de la maquinària – que, indefectiblement també, es troba al calaix de baix de cadascuna de les taules. Totes les taules són iguals, així com el color de les camises blanques amb màniga curta. Les cadires les va fer la mateixa empresa, quan tenia la divisió de Elements d'Oficina i Escriptori Robby Meat. L'oficina de patents, temps després, les va calificar com una creació aberrant per la qual la humanitat sencera hauria de pagar penyora. També els telefons, tots acabats en caoba amb tecles vermelles, amb el coixinet desgastat, amb el cable amb el mateix nus, ben tibat. .

Mentre espera, l'oficinista amb corbata i ordinador espatllat es pren la llibertat de fullejar un pamflet ideològic distribuït als mitjans de transport de la ciutat de forma gratuïta. Si no ho fés, l'acusarien de poc integrat amb el mòdel a seguir. Avui en dia hi ha models per a tot, inclòs per no tenir models. Si no tens un model a seguir, no ets ningú. El problema és que no tothom pot fer això, perquè emular és un art.

Els originals només són còpies mal fetes, pensa l'oficinista. Torna a encendre la màquina i desconnecta del pensament introduïnt noms, adreces, codis postals, quantitats quantitatives, paraules malsonants en termes bancaris. El terminal torna a funcionar amb normalitat i les còpies són perfectes.

tu i jo (2)

quan les coses no passen cara a cara
sempre és difícil explicar-se
perquè no ens veiem les celles
ni els ulls brillants ni els llavis somriure
i tot queda immers dins d'una penombra
on les paraules són les nostres vides,
on les frases deixen de ser frases,
comencen a ser pedres als nostres peus
i no ens deixen avançar...
i no ens deixen avançar...

però nosaltres podrem contra això

Tu i jo

T'agafí per darrere, suau,
i et diguè a cau d'orella,
m'agrades;
petonegí el teu coll,
després el mosseguí.
No teniem temps,
només estàvem tu i jo;
i tantes caricies.

I ara, somio despert.
Amb els teus braços
a la vora del meu cós.

El dia que va espatllar-se el temps

El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no va seguir: no sabia que fer. Atordit s'havia parat davant del nostre, quan aquest va tenir la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. El posàrem en pràctica, atès que ja havíem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstruïen amb una facilitat ignota. Va ser aquell matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge es parà. Va fer l'últim clec de la busca del segons i es callà. No digué res més, i mitja hora més tard, a les onze, no va senyalar l'hora correcta, sinó la mateixa. Va ser obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, quedà al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.

En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".

Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia
deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals, interpersonals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix on guardo els sobres lacrats amb motius estranys. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d'alga que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.

Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.

Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions havien imposat, ara no tenien cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.

“És aquí on viu el meu cossí Paco?”

“I tant! A més, jo no em dic Paco.”

Perquè em dic Taru Haro.


La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixents i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pogués recordar el gran problema de la societat actual.

Va fer tantes torrades, la Nina, que vàrem haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, varem sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.

“El seu secret, Taru,”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”

La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, aixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.

“Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”

“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses."

Ella va somriure en to burlesc. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.” Em va aixafar la guitarra. Vam tornar.

Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Varem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.

“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”

Vaig escopir la barreja de saliva, aigua i pasta dentífrica abans de respondre, per educació.

“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Vaig esbandir la mescla amb un raig d'aigua i ens va esquitxar. Va ser molt divertit. Vam riure, ella amb molta cura de no deixar anar les vocals molt lluny; no volia quedar-se sense què dir.


El mar es trobava fosc. El cel estava tapat i s'escoltava com bramaven els núvols de tempesta, Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.

“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.

Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit sense hores.