Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.
i la noia de la jaqueta beige.
jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.
Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.
la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.
cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.
farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.
tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.
només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un
i mentiriem, és clar
1 comentari:
bonic
Publica un comentari a l'entrada