Per als ulls d’en Llacer, però,
-que no eren diferents al de la resta de mortals poseïdors de dos
globus oculars en òptim estat- era de nit, tot i que restava un
residu de llum diurna, reducte de la vesprada; la plaça seguia plena
de canalla fent xivarri.
Jugaven amb pilotes i
corrien eixerits entre les cadires i les taules com sempre, donant
pel cul a les iaies mentre els seus pares passaven olímpicament
d'ells, com sempre. Érem a finals de primavera del dos mil u. Mesos
abans les “dotcom” havien causat furor en el món dels banquers.
Ara, qui tenia alguna
acció d'internet preguntava als entesos amb la por a cós de que els
diners invertits no fossin pas rentables. Encara que ells feren
una gran inversió. Les dues-centes mil quatre-centes
pessetes que havien ajuntat feia dos mesos els va unir més que
qualsevol unió cívil possible.
Havent aquest consens en temes econòmics, mai no el trobaven per les festes de guardar. Ell volia sortir a tota costa i ella era més de fer un bon Lambrusco a casa. Ell era de rave i ella més Jazz a l'Estudi. Per molt que s'haguessin conegut a una macrodiscoteca barcelonina, era la pura realitat. Era més estrany el perquè de la seva trobada allà.
Les terrasses dels bars
estaven totes ocupades per famílies i grups d’amics bevent en
germanor. Entre d'ells, el Llacer, amb la Mariona, fent xarrups de
licor cafè i tequila. Havien decidit, el dia que feien sis mesos, que viurien plegats. Almenys no eren d'aquells que a la mínima se volien casar, i és que ells dos ja tocaven la trentena-quarentena, Potser estaven apretant massa, però creien que tenien poc temps.
