Obituari : ALBERT HOFMANN

Ahir dimarts 29 d'Abril va morir l'Albert Hofmann, a l'edat envejable de 102 anys. Què no és poc.

El quimic, nascut a Baden, Suïssa, al 1906, va estudiar a la universitat de Zurich. El seu interés es va basar en la química de les plantes i els animals, dirigint amb el temps la recerca de l'estructura química d'una substància animal (la quitina) per la qual va rebre el seu doctorat.

Però hom té en ment una altra substància, l'LSD. Sintetizada pel Dr. Hofmann, va començar a treballar al departament farmaco-quimic dels laboratoris Sandoz. Allà inicià una investigació sobre les scillies?, i una classe de fongs (fongus ergot -cornozuelo en castellà) com a part d'un projecte per purificar i sintetitzar constitutius actius per als seus medicaments. En tant que seguia treballant en els derivats de l'àcid lísergic, el dr. Hofmann sintetitzà per primer cop la LSD-25, al 1938. Va estar treballant amb aquesta síntesi cinc anys, fins que al 1943, un 16 d'abril hofmann va decidir resintetitzar-la. Accidentalment, mentres ho feia, va consumir una petita mostra de l'àcid.

De manera afortunada, descobriria llavors els poderosos efectes de la LSD.

Al cap de tres dies, i de manera totalment deliberada va consumir 250micrograms de LSD. Conegut com "el dia de la bicicleta", que us tradueixo, via Wikipedia (com la resta) XD

Un 19 d'Abril de 1943, El dr. Hofmann va ingerir intencionadament 250micrograms de LSD, dosi que va creure normal, en base d'altres alkaloides de l'ergot. Després de la seva ingesta Hofmann començava a parlar de manera intel·ligible i li va demanar al seu ajudant de laboratori, que sabia del seu experiment, que el portés a casa en bicicleta,xD ja que no hi havia gaire transit rodat, per les restriccions de guerra. Al seu viatge en bicicleta, la condició (drogada) de hofmann va començar a ser seriosa i en el seu viatge el va constatar que tot al seu camp de visió onejava o distorsionava, com si ho estigues veient en un mirall curvat. Encara que es movia, creia que estava parat. Quan el dr. Hofmann arribà a casa, sa i estalvi, va cridar al metge i va demanar llet al veí. (es sabut per hom que la llet sol parar els efectes dels bolets al·lucinogens). Quan va arribar el metge, apart de les pupil·les dilatades no va veure res d'estrany. Però Hofmann tenia por, pensava que estava posès, que la seva veïna era una bruixa, i els mobles li amenaçaven. Tenia por i pensava que tornaria boig per complet. Al seu dietari, Hofmann diguè que el doctor va dir no tenir cap raó per prescriure madicació i el va instar a seure's al llit. Al mateix temps Hofmann diguè que els sentiments de por s'estaven tornant en sentiments de bona sort i gratitut, i que ara gaudia dels colors i dels jocs de formes que no podia deixar de veure més enllà dels seus ulls tancats. xDDDDDDD aggghhh! Deia veure imatges fantàstiques (sic), que surgien pegant-se, alternant-se i obrint i tancant-se a elles mateixes en cercles i espirals, finalment explotaven en fonts de colors, i volta a començar, en un flux constant. També així les percepcions auditives es mostraven visibles, com el pas d'un automobil.

El dia després Hofmann es va despertar ple d'energia i amb el cap net, encara que una mica cansat fisicament. També va constatar que el tenia la sensació de benestar i una vida renovada, i que el seu esmorçar estava moooooolt bo .

Aquell mateix dia, quan caminava pel jardí, va sentir que encara els seus sentits "vibraven en una condició de gran sensibilitat, que va perllongar-se tot el dia".

___________________________________________
DESCANSI EN PAU, DOCTOR!

El cotxe nou

Va descobrir amb horror que res no era per sempre. "Res serà nou per un temps indefinit. Sempre passarà quelcom que alteraria la seva novetat." Abans, algun fill de puta li ratllava el cotxe nou, el seu flamant exemple de independència; li va causar un gran aldarull cerebral. Primer va ser pressa del desconcert, i més tard de la ira, enrogint les orelles i les galtes. Per fora, el seu cabrio blau celeste, metal·litzat amb uns motius mariners amb ull de bou i sense pintures, platejats, era una bellesa pels entesos del túning.

El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.

Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:

"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"

I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.

El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.

Cap pregària estúpida el detindria.

El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.

>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?

La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.

>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.

Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.

Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.

>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.

Aquell nen sense mare ni pare es deixaria a càrrec d'assumptes socials, una tarda de desembre.

Aquell nen seria com molts d'altres, on els pares són assassinats per altres que, al seu temps, també són pares.

Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.

Oblida't

Oblida'ls, a tots, oblida't de tu i dels altres, oblida't de les obligacions.
Ans només sigui per cinc minuts, deixa fer al teu cervell, posa'l en blanc i mira per la finestra. Mira com el dia és blau i cap núvol s'interposa entre els ocells i tu, entre la veritat i tu. Diuen els núvols que ets trista, que ja no et sents com abans; el teu cor esclatava de joia i ho posaves tot perdut. I tot i que sigui una bona noticia per la senyora de fer feines, no ho és per tu.
Perquè quan esclataves tot era bon humor i alegria, i les penes i els mal rotllos es quedaven a la paret i als vidres. Eres un furúncul social que estellaves sense recança. La joia els empenyia tots a fora, vinga, vinga, que ja és hora, -deia- al carrer! Sense contemplacions. El teu somriure que ensenyaves arreu per on passaves, estandard de la teva humanitat, sempre afable i amb el millor dels teus posats. Feies festa cada dia, et vesties amb vestits negres de gala que queien tan bé per sobre de les teves cuixes. Els teus cabells vermells vestien la teva esquena.
Recordes? Millor no, no ho recordis, perquè estem tractant d'oblidar, no n'has de fer un mite de tot això.
Has canviat, els anys ens han canviat a tots, no perdonen, estiren la pell i fan arrugues. Et deixen tirada quan descobreixes amb horror que tens vint i molts. I molts pocs nuvis. Que el teu treball és precari. Que tothom amb qui connectes està de viatge descobrint noves geografies i formes de pensar. Ets sents sola. Oblida-ho. Que la targeta de crèdit no la pots ni veure. Que ja no pots anar de festa perquè al dia següent no ets tu. Oblida què ets. Oblida que hi ets. La teva ment s'allibera a l'atmosfera. Els gassos nobles son els teus amics. Ja no tens ossos ni genolls ni cabells a les cuixes, perquè no en tens de cós. Com no tens problemes angoixants ni ganes de deixar-ho tot. Ho tens tot i no tens res.

Hi ha gent que oblida i oblida i es fan els altres, tenen altres vides més interessants.
Mentiders. No saben oblidar. Un dia llencen tot el que eren a la brossa, al contenidor taronja. S'arrapen a la nova vida que han imaginat. La fan real, però no poden arribar a oblidar. No del tot. Una picor insuportable a la consciència no els deixa dormir a les nits.
Tornen a pensar en els seus amors passats i en com els hi agradava, en el fons, això de ser menyspreat pel seu ex-cap.

Però, tu... Tu voles dins l'oblit, com una dolça becaina de mitja tarda.
Les places són plenes de gent com tu, deixant de ser gent.
Només volen dins dels seus propis oblits intencionats en un mon fet de caramel.

Història sense sentit

Caminaren les ovelles pels mars d'argent
quan un pastor se trobaren a una pastera
camí de neus vermelles amb uns prismàtics

i feia tics

tics de colors amb alta densitat pixelada,
remant per la seva cara tot tibant-se-la.


Per sort les ovelles deixebles de Jesus
sabien que els pastors amb tics són fills
d'un senyor malevol i esquerp, el Demoni

(amic del Toni)

i també dels àngels caiguts en acte de servei
que hi eren tots a la pastera, al rostre
bellugant del pastoret que no cardà res de bó


I les ovelles que corrien cap amunt


Els oficinistes mai no havien passat per aquí
per comprovar que no hi havia fin-estretes
ni documents signats per consellers delegats

ben enclenxinats

no saben que la vida és difícil pels bovins
caminants errants als mars d'argent


que són extorsionats per exhibir-se
en circus romans i fèries de provincia
a bescanvi de la vida dels seus xais


que tendres que són
pensà el pastor,

que seguia el ramat
remant costosament donada l'alta densitat
del flux daurat sobre el que surava

era un tap de suro

deia la seva dona quan es barallaven
"si no tens ovelles que has de ser pastor?"

i les ovelles sempre fugien
perquè anaven amb peus de plom
per allò que us he explicat abans

allò de les extorsions

Un glop de pau

Què vols?
què em mires?
que no et creus?
a mi?

Dubta.

Mira'm.

I diga'm
que sóc un altre,
diga'm que...
No existeixo.

Què he mort,
què ja no sóc,
hi sóc al soc.
Creant altra vida.

Pètals de flors.

Làpida lluenta.

Què no vols?
Què tens por?
Què no em creus?
Jo sóc l'òbit d'ara.

A dins la terra,
ensumo la turba,
me la bec,
en una catavins.

Un glop de pau.

Blogged with the Flock Browser