Caigueren les bombes
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
1 comentari:
Crec que del que he llegit de tú, fins ara, en poesia ( o poema) o merd que rima, aquest és dels millors.
S'enten a la primera, el positivisme de la tragèdia! o algo així podria semblar.
nosé, ens podriem veure un dia.
Publica un comentari a l'entrada