déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres

déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres
ramén

15 d’abril de 2008

Oblida't

Oblida'ls, a tots, oblida't de tu i dels altres, oblida't de les obligacions.
Ans només sigui per cinc minuts, deixa fer al teu cervell, posa'l en blanc i mira per la finestra. Mira com el dia és blau i cap núvol s'interposa entre els ocells i tu, entre la veritat i tu. Diuen els núvols que ets trista, que ja no et sents com abans; el teu cor esclatava de joia i ho posaves tot perdut. I tot i que sigui una bona noticia per la senyora de fer feines, no ho és per tu.
Perquè quan esclataves tot era bon humor i alegria, i les penes i els mal rotllos es quedaven a la paret i als vidres. Eres un furúncul social que estellaves sense recança. La joia els empenyia tots a fora, vinga, vinga, que ja és hora, -deia- al carrer! Sense contemplacions. El teu somriure que ensenyaves arreu per on passaves, estandard de la teva humanitat, sempre afable i amb el millor dels teus posats. Feies festa cada dia, et vesties amb vestits negres de gala que queien tan bé per sobre de les teves cuixes. Els teus cabells vermells vestien la teva esquena.
Recordes? Millor no, no ho recordis, perquè estem tractant d'oblidar, no n'has de fer un mite de tot això.
Has canviat, els anys ens han canviat a tots, no perdonen, estiren la pell i fan arrugues. Et deixen tirada quan descobreixes amb horror que tens vint i molts. I molts pocs nuvis. Que el teu treball és precari. Que tothom amb qui connectes està de viatge descobrint noves geografies i formes de pensar. Ets sents sola. Oblida-ho. Que la targeta de crèdit no la pots ni veure. Que ja no pots anar de festa perquè al dia següent no ets tu. Oblida què ets. Oblida que hi ets. La teva ment s'allibera a l'atmosfera. Els gassos nobles son els teus amics. Ja no tens ossos ni genolls ni cabells a les cuixes, perquè no en tens de cós. Com no tens problemes angoixants ni ganes de deixar-ho tot. Ho tens tot i no tens res.
Hi ha gent que oblida i oblida i es fan els altres, tenen altres vides més interessants.
Mentiders. No saben oblidar. Un dia llencen tot el que eren a la brossa, al contenidor taronja. S'arrapen a la nova vida que han imaginat. La fan real, però no poden arribar a oblidar. No del tot. Una picor insuportable a la consciència no els deixa dormir a les nits.
Tornen a pensar en els seus amors passats i en com els hi agradava, en el fons, això de ser menyspreat pel seu ex-cap.

Però, tu... Tu voles dins l'oblit, com una dolça becaina de mitja tarda.
Les places són plenes de gent com tu, deixant de ser gent.
Només volen dins dels seus propis oblits intencionats en un mon fet de caramel.

1 comentari:

Anònim ha dit...

uauuu!!! brutal noi! m'agrada és sincer, i simbolic. un 8!