Una història d'avui

Quan tot semblava acabat,
ram de flors a la llosa,
el cura ja s'anava.
Començaren a cridar,
ulular als vents del nord,
com un mort al calaix de fusta,
trucaren a la porta,
tot esperant que repongueren.

“Hola?
Que hi ha algú?”
No se sentia més que un repic.
A les portes de l'infern.
Cada cop més fort.
Però no tenia cap sentit.

Restava la possibilitat,
això si,
de ser un viu al regne dels morts.

O un mort al regne dels vius,
que passa massa sovint,
dins del nostre trallat ideari.

abans que neixi l'esclat

calleu! venen per darrera.
amb els seus timbals xisclant,
colpejant amb els pals els cuïrs.

criden i udolen al cant de matinada,
resten parats al mig de la plaça:
entonen la mel·lòdia, en aguts suaus.

no els sentiu, tocant la vostra porta?
apoderant-se dels vostres sentits?
aferrant-se dins les vostres orelles?

si. ja són aquí.