Que fos o no fos un cap
rapat el que es trobés allà, no influïa en general en l’acció.
Podia haver estat un quinqui del carrer, o un d’aquests que van de
festa com si fossin al banc. Seria simplement un altre escenari, amb
un mateix final.
Va ser el fet de que
estigués, dos carrers més avall, rebentant-li el crani al “morè”
que tenia just a sota la seva bota Dr. Marteens, número
quaranta-cinc, punta de ferro i cordons del color de la ensenya
espanyola en temps de Franco; el fet decissiu, si no bàsic. Si en
comptes de ser el violent nacional socialista en el qual s'havia
convertit s’hagués dedicat a l’exaltació del sentiment patri
per altres mètodes, no seria d'ell que parlaríem.
Clar que tampoc importaven
massa els detalls i tampoc si va ser d'una manera o no. El contacte
entre aquests dos fou el desencadenant; per a que després de temps
covant-se la fúria, la frustració, la ràbia, el desencís amb la
societat, i la seva pròpia disbauxa mental embogidora es despertés
la criatura; alimentant-se d'ell.
Passada una
llarga estona, i totalment aliens a això, la Mariona i el Llacer parlaven animats de les coses
que havien de deixar enllestides pel viatge. Planejaven sortir a
finals de la setmana següent a Varsòvia, i estar-s'hi dos nits.
Sortirien abans de les cinc del matí de l'aeroport i a les set i
escac estarien ja Polònia. Tenien decidit l'itinerari per on anirien
el primer dia.
El barri antic, la plaça
del Teatre, els antics edificis de l'Ajuntament, la tomba del Soldat
Desconegut... Varen fer mil plans, i s'oblidaren de l'hora, i
parlant i rient; fent els recorreguts per l'últim dia les dotze van
tocar. Poc a poc els bars anaven tancant. S'aixecaren de la terrassa
on estaven asseguts i es van seure a un dels bancs que estaven a
tocar de la torre central de la plaça, mentre els cambrers
s'afanyaven per recollir-ho tot, abans de que els fessin fora amb
mals modals.
La Mariona havia vegades
que es trobava al Llacer mirant la finestra, amb la mirada més enllà
del vidre i dels edificis de davant. Ell seia a la taula, amb els
braços creuats i amb la mirada fixada en l'infinit, disparada a
l'edifici del davant. A ella li agradava pensar que es perdia en el seus somnis. El Llacer es perdia pel seu interior rubicund
deixant-se portar per les seves emocions faltes de sensacions. Sentia
que explotava i la sang li bullia dins dels braços.
A vegades ell tenia por, i somiava despert que aganivetava a la dona que presentava els telediaris. Li clavava el punyal al ventre mentre li tapava la boca perquè no cridés. Sentia el seu alè colpejant l'interior de la ma dreta. I les mans, adormides a les seves butxaques semblaven que agafarien vida pròpia. Li costava mantenir aquests sentiments lluny. Però mai els va explicar a ningú des que van començar a aparèixer, tres anys abans, perquè també tenia por de que fos boig i el tanquessin o el mediquessin fins desdibuixar qui era. Un tio normal.
A vegades ell tenia por, i somiava despert que aganivetava a la dona que presentava els telediaris. Li clavava el punyal al ventre mentre li tapava la boca perquè no cridés. Sentia el seu alè colpejant l'interior de la ma dreta. I les mans, adormides a les seves butxaques semblaven que agafarien vida pròpia. Li costava mantenir aquests sentiments lluny. Però mai els va explicar a ningú des que van començar a aparèixer, tres anys abans, perquè també tenia por de que fos boig i el tanquessin o el mediquessin fins desdibuixar qui era. Un tio normal.
Per una cantonada de la
plaça un home amb barba i els cabells blancs caminava direcció
Joanic.