Va baixar un carrer avall,
però encara estava molt a prop de la plaça, i li va fer por
trobar-se algú. Va mirar enrere, va veure dues noies que baixaven.
Va fer cap al carrer d'avall més ràpid, per precaució, i abans de
disposar-se a pixar va triar un racó aparentment tranquil, amagat
per un contenidor. Primer trigà en sortir el raig de pixat, però
quan ho va fer en Llacer deixà anar una exclamació de plaer prou
sonora per que la veu que sentia de lluny es callés per un segón.
“Una parelleta
cardant, ja veuràs...”,
va pensar Llacer, que fins i tot somreia amb burleta mentre buidava
la bufeta.
Llavors va sentir una
altra veu, aquesta més suau i poruga, i de parla extrangera, que ho
feia de manera entretallada i tremolosa. Tranquil·lament s'apujà
la cremallera dels pantalons, i es girà cap a l’altra banda del
carrer, on els veu per primer cop.
Tampoc és que veges
molt: un tipus dret i calb i un altre amb el cap al
terra.
Un cop se va apropar més, es va distingir
clarament un cap rapat de peu, trepitjant a un home sota la seva
bota. La cara de l’home subjugat era com un globus a punt de
rebentar, amb els ulls vermells i les venes del coll marcant-se.
“¡Eh!, ¿que
haces ahí, capullo?” El cap rapat el va
veure quan s’acostava sense fer soroll, per darrere seu.
“¡Sal de aquí,
no ves que estoy escarmentado al moreno!”, li
va dir.
Va
veure com era: blanc, pel curt, ros. No va veure cap amenaça en
ell, el tarat nazi, que li va demanar ajut:.
“O ayúdame, pero no quiero mirones.”.
El Llacer se'l va mirar de dalt a baix. Tenia la sensació de que
seria fàcil acabar amb ell. A més, ell li oferia una ampolla de
vodka buida que semblava prou resistent. Qui era ell per rebutjar
l'oferiment?
Així que, en aquell
carreró de mala mort es va convertir en el botxí perfecte. Tenia
l'arma i s’havia de fer alguna cosa; no podia anar-se’n i deixar
al tarat feixista que desfigurés i rebentés el crani del “moreno”.
En realitat li importava ben poc, val a dir, que dos homes es
matessin entre ells. Però si havia de triar bàndol, optaria per
ajudar a l’arab que intentava desfer-se’n sense èxit de
l’empremta de la bota a la seva cara. Va mirar-li, el va somriure i
va acceptar l’ampolla de la seva ma. “Gràcies
per donar-me un arma per rebentar-te”,
va pensar per dins seu. Se va apropar, i...
