El cotxe nou

Va descobrir amb horror que res no era per sempre. "Res serà nou per un temps indefinit. Sempre passarà quelcom que alteraria la seva novetat." Abans, algun fill de puta li ratllava el cotxe nou, el seu flamant exemple de independència; li va causar un gran aldarull cerebral. Primer va ser pressa del desconcert, i més tard de la ira, enrogint les orelles i les galtes. Per fora, el seu cabrio blau celeste, metal·litzat amb uns motius mariners amb ull de bou i sense pintures, platejats, era una bellesa pels entesos del túning.

El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.

Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:

"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"

I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.

El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.

Cap pregària estúpida el detindria.

El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.

>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?

La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.

>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.

Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.

Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.

>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.

Aquell nen sense mare ni pare es deixaria a càrrec d'assumptes socials, una tarda de desembre.

Aquell nen seria com molts d'altres, on els pares són assassinats per altres que, al seu temps, també són pares.

Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.