Quan tot semblava acabat,
ram de flors a la llosa,
el cura ja s'anava.
Començaren a cridar,
ulular als vents del nord,
com un mort al calaix de fusta,
trucaren a la porta,
tot esperant que repongueren.
“Hola?
Que hi ha algú?”
No se sentia més que un repic.
A les portes de l'infern.
Cada cop més fort.
Però no tenia cap sentit.
Restava la possibilitat,
això si,
de ser un viu al regne dels morts.
O un mort al regne dels vius,
que passa massa sovint,
dins del nostre trallat ideari.
