Parafina (revisió i traducció)

Com les mans s'aletarguen,

trobant-se amb la panxa,

amb els dits creuats sobre el melic.

No hi ha res per fer, res de res.

Sense efectes a la fi, només falta tot.

Asseguts al sofà,

ens mirem un xic més i res,

em passes el porro i li dono unes calades.

Una mica més de fantàstica evasió;

el món real es una cortina de fum

pel nostre surrealisme desconcertant.

Perquè és el moment oblong.

És l'estona tranquil·la i confusa,

que se'ns ha colat per la finestra al vespre.

Ens vol inertes aquesta nit.

Per a que dir qualsevol cosa,

si aquest buit ens embolica delicadament  

en una suau parafina asfixiant;

deixarem doncs, volar als nostres somnis,

que es trobin amb la cordura d’allò real.

traduït de l'original: miradastranslucidas, 2009

Certament incert

Quan ja tot sembla trallat,
l'ideari poruc se'ns mostra
com un pare nostre involuntari
que del renec passa al incordi
i de les penes al desconcert.

Tenim la pena als cors estovats
de pensar que d'incertesa
si ha de viure l'ésser.

Tement sobre els caps
una hòstia sense miraments
que escleta terriblement
en els nostres clatells.

Quan sabent-nos desgràciats,
en quant poguessim
hom sabi fugiria d'estudi
-tot i la falta d'iniciativa,
en aquest savoir affaire-,
esperàvem-ho inquiets, doncs:
"la fi del puto món"

Assimilant-ho,
una caiguda sense cap ajuda
en un celobert sense final
on el terra mai no arriba:
seria una espiral enigmàtica
que obriria la caixa dels trons.

Però fa temps que ens mantenim
aquí ben plantats,
sense que res ens passi.

Fent saltirons i recollint flors,
bevent aigua del riu contaminat,
en un assolejat matí primaveral
carregat d'eneregia radioactiva.

Mentres, la vida segueix
llur camí serpentejant,
sense que ningú no ens copegi;
en un interl·ludi temporal
de durada indeterminada,
amb el dubte borrós i llunyà
de quan caurà la bastonada.

Quedar amb tu

Ja saps,

en una tarda de setembre,
la gent té dies lliures,
i el camí es fa sense pensar,


peu dret,
peu esquerra,
i torna a començar,


la ziga zaga se torna fabulosa,
pensant en tantes coses
que no em cabrien aquí,


trepitgant el món com si fós teu,
respirant l'aire perquè és de tots,
l'autobús que l'embruta
i els meus dits que l'aparten,


se'n va amb un brogit certer,
i ja vaig pensant en tot el que vull,
com si la vida fós una botiga
amb preus que no es poden abastir.


Duc les mans a les butxaques,
recomptant els dits,
un dia més voltant abans d'entrar
fumant la cigarreta amb ganes;


ja saps,
no tenia res a fer


fins que m'has trucat:
només m'esmolava les ungles
per esgarrapar-te millor...

Excepte...

Aquest país ens fa vibrar,
cada dia és emoció i devoció


per uns valors d'unitat
d'honradesa, d'honestedat
que els polítics ens demostren


només cal obrir els diaris
per trobar-nos-ho a primera plana.

Però sempre hi ha l'excepció.

la gent va contenta a treballar,
perquè tenim metro i autobús


sempre puntuals al seu lloc:
diligents i servicials
els conductors els hi duen


als llocs de treball fenomenals
on són ben remunerats;

a vegades hi ha excepcions,

diuen els polítics excepcionats.

perquè la gent és en general
unes bellissimes persones


som considerats i oberts de ment,
no tenim por dels forasters
i sempre obrim la porta als veïns,


ja des de ben petits ens hi ensenyen
a ser molt tolerants i pacífics.

Excepció rere excepció,

sembla que s'ha fet la norma,

i les coses han canviat:

polítics venuts de merda,

feines de puta pena,

transports públics de joguina,

una generació caníbal.

per desgràcia
aquest país ens fa vomitar,
cada día es desfalc i corrupció


en contra dels valors d'unitat
d'honradesa i d'honestedat
que els polítics han oblidat


només cal obrir els diaris
per trobar-nos-ho a primera plana.

I aquí no hi ha excepcions,

quina llàstima, oi?

mort cièntifica

Mentres caus pel celobert de l'escala
l'aire es passeja per les teves orelles,
mentres, crides horroritzat les últimes vocals
que sortiran sonorament de la teva boca,
mentres el tratge es remou a les faldes
de la jaqueta marrón a cuadres verds;
mentres veus més a prop la barana
retant-te a ser un dard amb punteria.

mentres el món se'n va amunt
la pressió t'aplasta ben avall.

sents que caus,

només caus.

et caus, i
escaient com a caient
penses en si tot serà un malson
mentres recordes quan eres un nen
que somiaves que queies i queies,
mentres al llit et movies espasmodicant
angoixat de caure

fins a l'últim moment
sents aquella pressió al pit
fins que el pivot on termina la barana
t'allibera de l'angoixa provocada
-fins fa poc inexistent-
sobre que passaria si et tiressis

Previsions des de Existència Rudimentària per a la segona meitat del 2010

Des d'ER no podiem deixar passar aquesta ocasió, ja al juliol, per a fer les previsions que us faran un tastet del que pot passar aquest 2010. Estigueu atents!

- El partit de Jan Laporta s'associa amb Democracia Nazional i es transforma en la segona opció de cara a les eleccions, desbancant al grup de Rosa Díez.

- Arran d'això, Montilla riu (però de veritat) i li dona un atac de cor tot just llança un còctel molòtov a l'edifici madrileny del Tribunal Constitucional.

- Espanya, després de guanyar el Mundial, surt de la crisi i crea millions de llocs de treball, tot per la forta pujada d'autoestima als "espanyolitus", que surten al carrer més decidits que mai a per aquell lloc de reposador del Sorli Discau.

- Tots els nens voldran assemblar-se a Villa, i per això es faran asturians, es compraran gomina i es faran crestes xungues.

- El club Bilderberg s'obre al món, i es descobreix que unicament fan partides de botifarra i al continental.

- Segons investigacions (fetes a ull i amb molt astigmàtisme) es considera que Carod Rovira podria fer un cop d'estat i instaurar una dictadura - és una realitat que hom que porti bigoti té moltes més paperetes per ser un dictador, ja sabeu.

- El burka és el nou uniforme de correus i el president Rajoy fa que totes les dones del parlament el portin. Així doncs, les dones musulmanes han deixat de portar-ne per dur minifalda i escotazos.

- El proper missatge del Rei d'Espanya es farà en High Definision. Aneu amb compte!

Existència discontinua

Torna a les seves pantalles... vagi vostè a saber fins quan!

Coses de carrer

Els carrers, aquell dia,

entre que la gent va entrar i va sortir

de les oficines,

entraren a les seves llars i

després tornaren a sortir,

a comprar a les botigues que revesteixen les susdites,

per a més tard tornar a entrar als seus habitatges,
van veure com la gent desepareixia.

A viure les seves vides d'humà arquetips,

humà del s.XII (ó 2.0).
Urbanites i legions d'auriculars estereofònics.

Així fou,

que els carrers finalment es buidaren;

en contrapunt de les xarxes socials

o el trànsit de dades per internet,

que s'enlairaren a hora punta.

Restaren solitàris els murs i els edificis,

els semàfors que a ningú controlaven
i la resta d'ítems del mobiliari urbà.

Perquè allà no n'hi havia, per no haver, 
ni un trist guàrdia urbà posant multes.

Fins i tot les putes tenien Myspace,

des d'on predicaven les seves bondats

sense por a refredats poc convenients,
i els camells eren més fàcils d'enxampar,
treballant des del cau pel Tuenti,

com a bons minyons.

Mentrestant,

en un apartament del carrer Siracusa,

un home de mitjana edat
amb carrera i tres fills en edat escolar
jugava al Monopoly al Facebook...

La cultura va de festa 2010 - 9Barris - ManProjectSound

La mort de la màquina.

I la màquina de veure pel·lícules per la cara, escriure, fer esborralls amb el ps, jugar al poker, comunicar-me sense gastar mòbil, veure videos porno, escoltar música, jugar al quake 2 i emmagatzemar dades ha mort. Fins que l'estat em patrocini passaré el dol mirant intereconomia i llegint a Beckett, mirant per la finestra a veure si m'arriba algún correu amb ales. xD Quant d'odi acumulat!!!! M'agradaria poder escridassar a Jaume Matas o a qui va decidir que la TDT molava...

Moment All-Bran

O era un Kit-Kat? No ho sé, però també és cert que no em paguen ni em gratifiquen per anunciar aquests dos productes. 

Un Kit-Kat de l'any de la picor

Ho faig de forma altruïsta i desinteressadament, perquè sé que és un mal moment per a tots, incloses les grans multinacionals. Ah! Sí, és clar! Molt replicar contra elles, i molt queixar-se de les seves praxis més que corregibles, però... que fariem sense les merdes indústrials (des de caramels fins a lubricants íntims) que ens proporcionan, a preu més que asequible, aquestes tan amigables corporacions? Menjariem... fruita? Les dones es lubricarien amb vaselina? No existirien els Bony's ni els Tigretons?

Quin món de merda volem deixar als nostres fills/filles/errors? 

Sí, ja ho sabem. Som una ombra del que haviem estat com consumidors. Tots coneixem -o nosaltres mateixos- qui ha començat a fumar liat, ha deixat de sortir a fer el vermut per fer-lo a casa, no agafa el cotxe per no haver de pagar benzina i pàrquing, i fins i tot el mot mileurista no ho veiem amb mals ulls; a molts ja ens agradaria tenir més de tres zeros a la nòmina.

i si són 1000£ orgasmes...

 

Però com diu la campanya "estosololoarreglamosentretodos" (entre tots els pringats que som pobres (i seguirem sent-ho si no atraquem la sucursal bancària més propera)) hem de col·laborar, hem de seguir comprant les nostres marques de confiança, perquè el consum és la base de la nostra societat. Des del pobre fins al ric consumeix, dels tanos als xolos, de l'obama que ven bolsos al teu barri al xino que té tres restaurants i dos basars: tots tenim en comú més del que ens pensem. A tots ens roben més o menys per igual. No és la democràcia la que ens agermana, estàvem equivocats. És el consum. La tercera internacional  leninista i maoista, será la internacional del consum.* 

*I la del Caprabo, i la del LIDL, i la del Dia, ... 

PD. El cinefòrum tornarà a les seves pantalles abans del que us penseu. 

PD2. Recordeu que en aquest bloc podeu comentar, cridar i dir coses lletges com "Viva Honduras!", i altres. 

CINEFORUM: MÀFIA, DROGA I AMOR (1 DE 3)

Després de la prova pilot amb "Una història del Bronx", he decidit tirar endavant el micro cinefòrum  "Màfia, droga i amor" amb tres pel·lícules que són obres mestres -al meu parer- del setè art.

Començaré el Cineforum de tres pel·lícules "Màfia, droga i amor", al qual podreu trobar les següents filmacions:

- Amor a quemarropa 

- Uno de los nuestros

- Miedo y asco en las Vegas
- ??? Si voleu una pel·lícula, sempre que sigui acord al gènere que ens ocupa, no heu més que demanar-la i miraré que puc fer.

I als posts trobareu: l'argument, informació general, algun video, SPOILERS -ALERTA!-, i sempre, sempre, l'acudit QR, símbol tecnològic d'aquest bloc i que a més no té res a veure amb el post. Però això és així, i no és pot canviar. Ja venia de fàbrica.

Ara, sense més preàmbuls, la cinta que ens ocupa avui:

AMOR A QUEMARROPA (TRUE ROMANCE), 1993

FITXA TÈCNICA

GUIÓ: Quentin Tarantino
DIRECCIÓ: Tony Scott
ACTORS: Christian Slater,  Patricia Arquette,  Dennis Hopper,  Christopher Walken,  Gary Oldman,  Brad Pitt,  Val Kilmer,  Michael Rapaport,  Bronson Pinchot,  Saul Rubinek,  Samuel L. Jackson,  Chris Penn,  Tom Sizemore
ANY 1993, COLOR.

ARGUMENT (AMB TOCS D'SPOILER I SAFRÀ)

El jove Clarence (Christia Slater) es un noi de vint i pocs que treballa a una botiga de còmics i se'n va a celebrar el seu aniversari a un cinema, mirant-se una sessió triple de kung-fu (amb dos collons, digues que si!), i de sobte una rossa que esta bonissima, l'Alabama (Patricia Arquette), li tira a sobre sense voler les crispetes. Llavors vé lo típic, es fan miradetes, i al final acaben cardant com conills, fins que a l'Alabama se li fa un nu a la gola. Li ha de dir a Clarence que ella en realitat és una meuca, i que l'havia contractat el cap d'el Clarence per a que el xaval tingues una alegria, -això és un cap que es preocupa pels seus treballadors i la resta són collonades- però era el seu primer dia i n'està molt empenedida i no vol tornar-ho a fer més amb ningú més que no sigui l'Slater. Però, ai les!, perque tot aniria de puta mare, però a l'Alabama li fa falta la seva roba, i la roba està a la cova del seu proxeneta, en Gary Oldman, que és un blanc que es creu negre. 

 "Ei tiu, m'acompanyes a la vora del riu, que et vull ensenyar una cosa?"

En Clarence, un tipus normal, que veu a Elvis (Val Kilmer) -qui no veu a Elvis quan va a pixar, eh?-, decideix que el millor que pot fer és anar a buscar la roba de l'Alabama, i se'n va de dret al local del negre-blanc Gary Oldman. Com en un còmic, el nostre heroi se les arregla per sortir d'allà gairebè il·lès i amb les coses de la seva xicota, deixant el local del negre-gris com si haguès passat Atila i els Hunos. Però el que no sap el Clarence és que dins de la maleta que ha portat amb ell no només hi ha roba, sino també un quilo de farlopa colombiana. Ostres! 

No cal dir que l'Oldman no feia trapis sol, i que hi havia mafiosos als més alts nivells que controlaven el tinglat, i és clar, a ningú li agrada que li robin. El bo del Cristopher Walken interpreta a un mafiós sicilià amb molt de sentit de l'humor, com podreu veure abaix, tot interrogant al pare del Clarence, un altre veterà, el Dennis Hopper. I és així com comença una carrera trepidant a lo 24, amb el Clarence intentant col·locant a Dr. Zhivago a Hollywood i als mafiosos intentant recuperar allò que és seu.

 "Más vale tener un arma y no necesitarla que necesitarla y no tenerla" Clarence

VIDEO

L'ACUDIT QR 

odi i violència digital