et mataré a petons
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.
no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.
seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.
16 de juny del 2008
Xènia
No em sap greu reconèixer
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
10 de juny del 2008
28 de maig del 2008
Retrospecter on the Winstones Flintons....
1. la veritat de les galetes dels boyscouts
2. Perquè fumar no és dolent
2. Perquè fumar no és dolent
Res de res
Aquell dia no passava res.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.
No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.
I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.
També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.
Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".
No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.
Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.
Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.
No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.
I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.
També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.
Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".
No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.
Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.
Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.
22 de maig del 2008
Mentiriem
Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.
i la noia de la jaqueta beige.
jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.
Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.
la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.
cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.
farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.
tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.
només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un
i mentiriem, és clar
depressa, inert, sense bons sentiments.
i la noia de la jaqueta beige.
jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.
Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.
la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.
cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.
farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.
tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.
només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un
i mentiriem, és clar
15 de maig del 2008
fun time
no sóc un robot,
la producció merma
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.
i a la pantalla,
rodonetes de colors.
Enviat amb el navegador Flock
11 de maig del 2008
1 de maig del 2008
Coses que fer a la tarda
Donaré de menjar als gats,
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.
No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.
Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.
A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.
I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.
No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.
Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.
A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.
I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.
Estic perdut
Els mars d'argent ja no em fan surar.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.
No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.
Sense pressa.
Sense pietat.
Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.
Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.
La raor es clava bé.
A la meva espatlla.
Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.
Les teves carícies de finals d'estiu.
Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.
Estic perdut.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.
No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.
Sense pressa.
Sense pietat.
Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.
Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.
La raor es clava bé.
A la meva espatlla.
Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.
Les teves carícies de finals d'estiu.
Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.
Estic perdut.
30 d’abril del 2008
Obituari : ALBERT HOFMANN
Ahir dimarts 29 d'Abril va morir l'Albert Hofmann, a l'edat envejable de 102 anys. Què no és poc.
El quimic, nascut a Baden, Suïssa, al 1906, va estudiar a la universitat de Zurich. El seu interés es va basar en la química de les plantes i els animals, dirigint amb el temps la recerca de l'estructura química d'una substància animal (la quitina) per la qual va rebre el seu doctorat.
Però hom té en ment una altra substància, l'LSD. Sintetizada pel Dr. Hofmann, va començar a treballar al departament farmaco-quimic dels laboratoris Sandoz. Allà inicià una investigació sobre les scillies?, i una classe de fongs (fongus ergot -cornozuelo en castellà) com a part d'un projecte per purificar i sintetitzar constitutius actius per als seus medicaments. En tant que seguia treballant en els derivats de l'àcid lísergic, el dr. Hofmann sintetitzà per primer cop la LSD-25, al 1938. Va estar treballant amb aquesta síntesi cinc anys, fins que al 1943, un 16 d'abril hofmann va decidir resintetitzar-la. Accidentalment, mentres ho feia, va consumir una petita mostra de l'àcid.
De manera afortunada, descobriria llavors els poderosos efectes de la LSD.
Al cap de tres dies, i de manera totalment deliberada va consumir 250micrograms de LSD. Conegut com "el dia de la bicicleta", que us tradueixo, via Wikipedia (com la resta) XD
Un 19 d'Abril de 1943, El dr. Hofmann va ingerir intencionadament 250micrograms de LSD, dosi que va creure normal, en base d'altres alkaloides de l'ergot. Després de la seva ingesta Hofmann començava a parlar de manera intel·ligible i li va demanar al seu ajudant de laboratori, que sabia del seu experiment, que el portés a casa en bicicleta,xD ja que no hi havia gaire transit rodat, per les restriccions de guerra. Al seu viatge en bicicleta, la condició (drogada) de hofmann va començar a ser seriosa i en el seu viatge el va constatar que tot al seu camp de visió onejava o distorsionava, com si ho estigues veient en un mirall curvat. Encara que es movia, creia que estava parat. Quan el dr. Hofmann arribà a casa, sa i estalvi, va cridar al metge i va demanar llet al veí. (es sabut per hom que la llet sol parar els efectes dels bolets al·lucinogens). Quan va arribar el metge, apart de les pupil·les dilatades no va veure res d'estrany. Però Hofmann tenia por, pensava que estava posès, que la seva veïna era una bruixa, i els mobles li amenaçaven. Tenia por i pensava que tornaria boig per complet. Al seu dietari, Hofmann diguè que el doctor va dir no tenir cap raó per prescriure madicació i el va instar a seure's al llit. Al mateix temps Hofmann diguè que els sentiments de por s'estaven tornant en sentiments de bona sort i gratitut, i que ara gaudia dels colors i dels jocs de formes que no podia deixar de veure més enllà dels seus ulls tancats. xDDDDDDD aggghhh! Deia veure imatges fantàstiques (sic), que surgien pegant-se, alternant-se i obrint i tancant-se a elles mateixes en cercles i espirals, finalment explotaven en fonts de colors, i volta a començar, en un flux constant. També així les percepcions auditives es mostraven visibles, com el pas d'un automobil.
El dia després Hofmann es va despertar ple d'energia i amb el cap net, encara que una mica cansat fisicament. També va constatar que el tenia la sensació de benestar i una vida renovada, i que el seu esmorçar estava moooooolt bo .
Aquell mateix dia, quan caminava pel jardí, va sentir que encara els seus sentits "vibraven en una condició de gran sensibilitat, que va perllongar-se tot el dia".
___________________________________________
DESCANSI EN PAU, DOCTOR!
21 d’abril del 2008
El cotxe nou
Va descobrir amb horror que res no era per sempre. "Res serà nou per un temps indefinit. Sempre passarà quelcom que alteraria la seva novetat." Abans, algun fill de puta li ratllava el cotxe nou, el seu flamant exemple de independència; li va causar un gran aldarull cerebral. Primer va ser pressa del desconcert, i més tard de la ira, enrogint les orelles i les galtes. Per fora, el seu cabrio blau celeste, metal·litzat amb uns motius mariners amb ull de bou i sense pintures, platejats, era una bellesa pels entesos del túning.
El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.
Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:
"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"
I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.
El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.
Cap pregària estúpida el detindria.
El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.
>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?
La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.
>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.
Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.
Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.
>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.
Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.
El seu interior estava acabat amb una decoració sòbria i solemne.
Assegut al seient, amb les mans fixades al volant, hi era ell. L'autopista era seva! El món era seu!
El cotxe passa fregant el seu. La pintura s'esgrillà i va quedar al descobert el metall lleig sense polir. El seu automòbil es va parar en sèc, gastant pneumàtics. Es va encendre el receptor GPS i li va dir, amb la veu d'un conegut actor de doblatge:
"Mira el que ha fet aquell cotxe de tres duros de l'any de la quica! No portem junts ni dues setmanes i ja sóc un semi nou!! Mereixo venjança, no creus? No creuuuuussss? Muahahahaha!"
I ell es veia el seu cotxe, que tan bona dicció tenia -i que tanta mala llet tenia, també- anunciat a les falques radiofòniques de la Llimöna Ocasió al costat que qualsevol cotxe petit amb forma d'ou. Merda! Ell ho tenia clar. Ell es prendria la justícia pel seu compte. S'ho devia al seu cotxe. A les tantes mil pàfies gastades. Aquell malparit no tornaria a veure el sol. Era un Ford-Toyota del 77, de color gris perla. Era fastigós.
El va seguir, per l'autopista. Sabia que aquell trasto de mala mort no arribaria lluny sense repostar. I ell estaria allà. L'agafaria per sorpresa, quan anés a pagar a la caixa. L'agafaria pel darrere i li trauria la cartera. Li trencaria el coll, cauria a terra amb els ulls en blanc. Semblaria un robatori a sang freda. Qualsevol quinqui del carrer se'n faria càrrec. Es va encendre un cigarro. Estava entrant a la benzinera.
Cap pregària estúpida el detindria.
El cabrio va aturar-se a l'entrada, a un costat. Va sortir amb tota la violència del món, disposat a trencar cames i braços, a aixafar un cap quadrat, directe cap a l'ou amb forma de cotxe. Però quan va mirar més enllà de les finestres, no va descobrir sinó un nen petit, d'uns quatre anys, amb el xumet a la boca.
>Eh, marrec! Què hi fas tu tot sol? I la mare?
>La mare està a dins, comprant. Qui ets tu? La Mare m'ha dit que no parli amb estranys.
>Jo no sóc un estrany. Perquè ja ens coneixem, saps? Jo em dic Toni, i tu?
La mare va sortir de la benzinera. Ell no s'esperava trobar-se a una dona. No. El seu codi d'honor li impedia matar a una dona, jove i amb tota la vida per trobar, i a més, mare. Perquè no es podia trobar un tarat de discoteca, amb els cabells ben curts i samarreta de cota de malla? No es podia més que lamentar. Però el cotxe se'l mirà, des de darrere. Va encendre les llums de davant dos cops intermitents. “No, no ho faré. No és més que una mare soltera, aplicant-se el tòpic de que les dones no saben conduir.”, es repetia en tant que ella arribava al cotxe plena bosses”.
>Jo em dic Elies.
>Molt de gust, Elies.
>Perdoni, ens coneixem? - digué la dona
>Ammh... No. I la veritat és que ho lamento, senyora. Però sempre hi ha temps per fer presentacions.
>No estigui tan segur. Es vol apartar de la porta? M'agradaria entrar.
Que la Diana quedés prenyada d'aquell xulo putes del carrer Nou no va ser cap novetat entre les veïnes xafarderes del seu bloc. Estava cantat. Dos mesos més tard se'n va anar per no tornar mai més, els va deixar tirats abans de néixer i tot. Les veïnes totes pujaven a veure el nen, nounat, per després fer-ne cròniques bizarres quan estaven avorrides. Ella si que ho va passar malament. Entre bolquet i bolquet, un vas de vodka. Les visites masculines als migidies. Les pallisses del pare. Res no venia d'això només. El part va ser un infern, i el nen, que estava mig eixelebrat, anava ben content cremant coses. Quan preguntava pel pare, ell ja sabia que el mitja merda de son pare els havia abandonats. El que no sabia és com son pare es podria a una presó d'afghanistan per intentar traspassar per la frontera heroïna.
Ans el Toni, que tampoc era un sant, va tornar a repensar en el seu codi d'honor, i ben bé li va saber greu ser masclista. Per un cop hauria de fer una excepció.
>Bé, i em deixarà passar o què? - va tornar a insistir la dona.
Aquell nen sense mare ni pare es deixaria a càrrec d'assumptes socials, una tarda de desembre.
Aquell nen seria com molts d'altres, on els pares són assassinats per altres que, al seu temps, també són pares.
Va tornar-se contra ella. Li va agafar dels canells i quan ja la tenia subjectada, va prémer les mans al voltant del seu coll. Al moment que pensava que la tenia, el genoll de la Diana va pujar amunt fins trobar-se els genitals del Toni. Les mans van deixar de estrènyer i ella, encesa, mig sufocada, li va fotre patades i cops de puny, amb els talons li clavava als collons. Ell esbufegava al terra, deixant anar sanglots. “Para, para, si us plau, para ja....”, diguè quan l'estimbava al cap una ampolla de vidre. Sang. “Et penses que pots anar per on vulguis fent mal a la gent, no? Et pensaves que seria fàcil, que deixaria que m'escanyessis, no?” I ell intentava dir que no, que realment l'havia sorprès, ho intentava de debò. Ja no podia parlar, però.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)