Una història d'avui

Quan tot semblava acabat,
ram de flors a la llosa,
el cura ja s'anava.
Començaren a cridar,
ulular als vents del nord,
com un mort al calaix de fusta,
trucaren a la porta,
tot esperant que repongueren.

“Hola?
Que hi ha algú?”
No se sentia més que un repic.
A les portes de l'infern.
Cada cop més fort.
Però no tenia cap sentit.

Restava la possibilitat,
això si,
de ser un viu al regne dels morts.

O un mort al regne dels vius,
que passa massa sovint,
dins del nostre trallat ideari.

abans que neixi l'esclat

calleu! venen per darrera.
amb els seus timbals xisclant,
colpejant amb els pals els cuïrs.

criden i udolen al cant de matinada,
resten parats al mig de la plaça:
entonen la mel·lòdia, en aguts suaus.

no els sentiu, tocant la vostra porta?
apoderant-se dels vostres sentits?
aferrant-se dins les vostres orelles?

si. ja són aquí.

Revolta Moribunda

Avui no s'ha mort ningú. Les morgues són buides i els cementiris fan vaga provocada.
Els malalts terminals pateixen més al llit. Paliatius no són suficients. Demanen morir.
Les tombes s'obren abans de les deu del matí. Surten braços en carn viva. Són vius.

No esperem una epidèmia zombie.
No esperem comunicats de l'ONU o de l'OMS.

No és una grip virulenta, tampoc és un brot de legionel·la mal curat.
Riu-te de les banalitats post-mortem.
Avui som morts, demà serem herois. No ens comprenen ara. Però ho faran. En morir.

Veuran que els seus cors bateguen lentament,
esperant, el moment per governar.

Els nens neixaran morts, moriran en vida tot just sortir del cony de sa mare.
Moriran abans de que el metge els talli el cordó umbilical.
Molt abans d'aprendre a dir els primers mots en llengua escandinava.

"Senyora, el seu nen, és mort!"
I la senyora s'emocionarà i pregarà per la mort dolça del nounat.

Tot just ha començat. Mira al teu voltant. Milers de morts en vida. No ho saben?
No ho volen veure! Els hospitals plens de morts (vius) ignorant sa nova condició.
Enderroquin els cementiris! Falta poc per a la revolta de la gent del passat i l'òbit.

avançada (moviment en fals)

avançant entre les ombres
el dia frega el sinistre
entre les teves cuixes
suaus, s'embel·leixen,
en mirar-les a la penombra

podria tocar-les dos cops més,
les teves mans tan llises,
em diuen que ets l'artista
més jove del firmament,
pintant les cançons d'ahir

entre dos mons incompresos
resten els dimonis de la nit,
s'atipen de les pors populars,
es restableix el daltabaix;
gats amagats sota els cotxes

núvols que tapen el sol d'or,
carrers que són d'oli de motor,
respiren els arbres fum gris,
s'esvaeix i només queda el pols

sentint entre els dits el temps
que passa i corre entre tu i jo
som joves, som grans, res s'atura;
les petjades dels nostres camins

es perdràn entre prats verds,
la pluja neteja les passes en fals,
qui vulgui seguir-les, afanyi's!
no tindrem mai prou hores ni minuts

per viure intensament nostra vida
de vermells i grocs pàl·lids
tot naixent fulles dels arbres
i de nostres mans cabòries d'avui

Detergent o Mort

l'altre dia vaig fer una crida
a la humanitat d'avui en dia.
vaig creure'm filosof,
vaig despertar en la fredor,
vaig ensenyar la veritat.
tots moririem.

vaig aixecar les mans,
envoltat de tanta gent
que no sabien que volia vendre,
si detergent o mort,
"tant s'aval, comprem-lo!"
algú es pensava que era jo
el producte de venda al públic,
i tampoc li faltava raó,

vendre vida a preu de mort,
l'oblit oliós en òbit fructifer,
sucessió de comes en ristra,
sense passió per la elegància,

no hi havia cap tipus de senyal
que ens digués cap a on anàvem,
en aquest camí rectilini
amb sortida única i limitada.

Moment (jugant amb tissores)

I que duc al cor.
Què vull fer de tot.
Preguntes i dubtes,
que no vull respondre'm.

Cap a on vaig.
Què del què existencial.
De tot plegat,
no sé pas què traurem.

Hi ha mil coses per fer.
M'han tret la bena dels ulls.
Hi veig cegament.
El sol trenca l'alba.

El fred em cala els ossos.
I Hi ha penyores.
I el camí és ple de pedres.
Feres ferotges disfressades.

No sé ni per on començar.
Farà massa calor.
De la terra sortirà foc.
No podré estar-m'hi quiet.

Creuaré el limit.
Crearé les dimensions.
Ara jugo a desmembrar els límits.
Per mi tot és fàcil.

Simplificant la vida.
El moment deixarà de ser moment.
I serà tard per trobar-ne un.
Llavors les nits seran curtes.

Certes coses que couen

Hi ha coses que se han de dir, perquè si no, rebentes. Com el que li va passar a una bona senyora a una coneguda cafeteria del centre, li van trepitjar el call de dit gros del peu, i per educació, va callar l'improperi (fill de la grandissima puta),mentre s'anava posant més i més vermella. Així, en pocs minuts, el seu cap va escletar, esquitxant a les taules del costat de trossets de cervell poc fet en la seva salsa.

Per això, en aquesta setmana no hauriem de callar:

- En que collons estava fotut el directiu hoteler assassinat? Jo us ho diré: en coses lletges, perquè si no expliqueu-me a què vé un tret al cap. Per una travessa sense pagar no serà...

- El PP és un niu de corrupció sense parangó.

- Les obres de la ronda del guinardó duraran dos anys com a mínim.

- Els TP's d'or no serveixen per a res més que per fer publicitat.

- Els blocs que fan llistes de coses fan fàstic.

- Per a ser guionista s'ha d'anar fins al cul de farlopa.

- El PP i ETA treballen mà a mà.

- El fet cinegètic i Mariano Bermejo; això ha de donar per un bon post del guionista abans mencionat.


- El Rei apart de ser un borratxo, és un pastillero.

- L'independentisme és una malaltia que es passa quan arribes a la poltrona.

- Els mossos d'esquadra peguen més fort que la nazional.

Obra Social : Fets i ennuegaments col·lectius

Doncs si, amics i amigues, gossos i gats, aliens i persones de dubtosa credibilitat; públic en general. Aquí teniu la primera edició autogestionada de poemes. És un micropoemari de 4 pàgines on teniu els 13 poemes que he seleccionat per aquesta edició. Està sota llicència creativecommons, és a dir, podeu descarregar-la i difondre-la sense cap por a accions legals per part de l'Sgae ni cap altre organ gestor de drets d'autor.





També estic treballant en la edició dels microrelats en català que he anat escrivint en aquests dos anys i escaig de blogger (en grass-shopper, en giratomic.bloc.cat, aquí mateix). He de dir que no està sent una tarea fàcil -maquetació, disseny, resintaxi del contingut i avaluació ortogràfica- però no dubteu que més aviat del que us penseu la tindreu en una entrada similar a aquesta.

Per a tota la resta, cultura lliure.
FEU CLICK AQUÍ PER A DESCARREGAR EL FITXER.

Que vagi de gust, senyors/es.

Sobre perdre o guanyar

som la nova generació
de perdedors amb pedigree
formats en la passió
cap a la tendència looser

treball precari
sou ními
esforç escàs
rendiment obvi

després es queixaran...

Paràgraf va, paràgraf vé...

Segur que tinc una gran història,
una ciutat sencera dins del cap
bellugant-se pels lòbuls desvergonyida.
mil·lers personatges que mai
sortiran a fer un passeig pel paper,
no coneixeran a d'altres més importants,

perquè jo seré Déu en aquest explicat.
Probablement un despota dels antics,
malfactor i un gran fill de puta.
Si vull algú morirà -tot i no tenir sentit-
tan sols pel delit de la violència gratuïta,

justicia divina, a les portes del teatre.
Uns mafiosos obriran les portes del cotxe,
metralleta en mà, les bales el travessaràn
empenyent-li endarrere, caurà a l'escala.

O potser només l'esborraré del paràgraf,
i m'estalviaré paraules, fets i personatges,
es quedarà jugant a fet i amagar al meu cervell;
que mai se sap amb les crisis del full en blanc.

Tendra Galvana

Mirades que no valen,
tocaments sense tacte,
empedrat de vida,

a sota dels badoquins:
la sort dels principiants,
i a sota la sorra de sota,
una fortuna feta d'aire.

Romandrem cinc minuts,
o potser deu i fins i tot
perdrem el dia,

regirant-nos al llit,
com si tot ens fes igual
i la vida fos un neguit,

però només serà galvana,
una tendra pau ens alletarà.
Serà dilluns al calendari,

i el cap de setmana
pareixerà lluny sense ginebra.

moments musicals: ESTANISLAU VERDET

La cançó en qüestió és SOM TOTS UNS DESGRACIATS, i bé, és una cançó per treure ferro a les coses que ens passen a la vida. Que la disfruteu.



i video:


No hi ha tinta a l’impressora.
Em pica l’etiqueta del jersei
i el meu bicing sempre esta buit.
Les preguntes del meu grup de trivial són més difícils
i el Joan s’ha acabat els crispies bons.
El meu peix sempre té espines
i el carro del súper mai em va recte
i no veig be la pissarra, profe,
la fruitera em diu senyor i la veina em diu nen.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats, tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

Putos mosquits que sempre em piquen a mi
i amb aquest pastitxo i no hi ha paper de vater (puta llei de Murfy).
Quan em queixo d’algo els altres sempre ho tenen molt pitjor
i quan explico algo bo ells sempre molt millor.
He tornat a sortir amb l’inalambric en comptes del mobil.
Quan suco galetes es desfan i cauen just abans d’arribar a la boca
i el meu DVD no llegeix res.

Són coses de les que ens solem queixar.
I és que sempre falla tot p’algun costat.

I és que som tots uns desgraciats,tot ens passa a nosaltres i als demés no tant.

podeu trobar més info d'aquest artista: http://estanislauverdet.com
Altres cançons a destacar: "Farsant per la font del gat", "Per fer país insultem en català", "Amb tu bexamell i mató"...