Dramaturgia

T'atansares a la barana de la balconada, refinadament recoberta de pintura platejada; estaves enlluernant. Vas començar a bramar, i escopies als vianants que per allà passaven que et volies morir, que ningú no comptava amb tu; els deies des del menyspreu que l'alçada et donava.

Els teus canells recollien suaument aquelles mans perfectes, que subjectaven amb fermesa la barra de ferro amb els dits, estrenyent-la. Va ser com si m'agafessis del braç i me l'estiressis tant que s'esgrillà. Quin espectacle! La sang sortia a dojo de la ferida, mentre tu t'enduies el braç; sense reg sanguini ni la voluntat que li donaven els meus nervis que abans es connectaven entre ells. I no prou contenta, el sostenies a la teva ma, abans de tornar-me'l per llàstima, renyant-me a mi i a tots amb ell, tot fent burleta dels ornis que criticaven sense coneixement.

"Farien millor d'ensumar-se els seus propis fracassos, i deixar viure a la gent en pau, colla de perdedors!" Fent la veu millor d'entre tot l'elenc de coristes del Molin Roige , i després ofegant-la fins deixar-la en la pitjor veu d'una vella glòria de Montmartre, va dir-nos, des del seu púlpit de ferro: "Ai, aquesta dona ja no és el que era, abans tenia més potència, més tonalitat, més vigor... Això diuen, veieu!" Vas fer una pausa dramàtica, i la teva presència es va imposar artística, desbordant ego per tot. Semblava que la teva veu vibrés esgarrant l'aire violentament. "Sabeu que els hi dic, amb aquests, jo?"

El públic se la mirà. Els que abans eren vianants ara acudien a la millor de les funcions a les quals mai anirien. Aquesta era la representació que tota la vida un artista busca interpretar, i tu, fent mig gir amb el cos i fent-te amb els espectadors que demanaven més, eres al zenit, grandiloqüent.

Vas respondre'ls la teva pregunta retòrica que pausava el discurs i afegia més dramatisme i atenció en gran manera. "Res! Jo no em molesto a respondre mentiders i desgraciats al servei d'interessos aliens!" Així assumies, de manera protocol·laria, el teu paper de diva a voluntat. Sense orquestra que repliqués els teus moviments entre la gent, que fes sincronia amb el caminar estilitzat que et gastaves, i que fes saber a tothom que la dona per excel·lència hi era allà.

Prenent el control de la situació.

Fent el correcte.

Donant l'espectacle.


...

Els flaixos de la premsa escrita, les sirenes de la policia fent fora els espectadors, que enbogits demanaven més, eren com feres salvatges, que encoratjades pel discurs prepotent i populista començaren a trencar mobiliari urbà. Alguns agafaren senyals d'autobusos i les arrancaren del terra. Corrien cap als policies, que es disposaven a carregar amb gas lacrimogen i piloteres de goma.

Jo hi era allà avall.

Alguna hòstia me'n vaig endur.

On the rocks

Algún dia morirà,
serà presa del cicle
que diuen és natural

i llavors serà
entre flors i records
capses de pi
amb essències vives

per a recordar
que res no viu
per sempre més

excepte walt disney
congel·lat al tanc
on els cristals de gel
li trenquen el cor

criogenia mundana

Creixidoria

Aleshores, ja en sabem que queda de tot, com sempre, fent recompte de trabanquetes i ditades a l'ull, córrer, abans que no arribi ningú altre. I espero...obro una ampolleta del minibar, me la bec i faig un rot, 

m'assec a la butaca envellida que presideix l'habitació. O potser sóc jo qui ha envellit, d'una altra manera, és clar. La meva pell no s'ha esquarterat, i per sort les taques de la pell no són de grasa i menjar de fa més de quatre anys. Perquè aquesta butaca que ha viscut tants anys aquí, dempeus, veient com la gent va amunt i avall. Cent mil peus que caminaren amb talons, amb vambes de colors, amb els peus nuus tot tocant la moqueta de vellut verd turquesa. O només rodaren. Com el meu cap. Com totes les coses petites i rodones que caigueren per sota del moble de la televisió, caiguent en un buit similar a l'antiga llegenda de finisterre. Una cascada que tot ho absorveix: mitjons, bitlles, mòbils, sentiments. 

Qui vol sentiments? Diu el petit terrorista del Ramon en una crítica constructiva al gintònic. Oda a la borratxera. Oda a la consciència alterada. Oda a totes les racions de sense sentit que al meu costat caminaren fins fer-se idees de pes propi i amb dni i tot. Vull dir, enteneu-me, volia ser pare. Volia crear, voliar fer crèixer des de petits els meus tèmors, les meves inquietuds, les meves angoixes, conegudes com dèries. I ara, què en queda de tot? No sóc jo qui ha de dir-ho. Només veig terra cremada al meu voltant...

El Caminant (V)

Va baixar un carrer avall, però encara estava molt a prop de la plaça, i li va fer por trobar-se algú. Va mirar enrere, va veure dues noies que baixaven. Va fer cap al carrer d'avall més ràpid, per precaució, i abans de disposar-se a pixar va triar un racó aparentment tranquil, amagat per un contenidor. Primer trigà en sortir el raig de pixat, però quan ho va fer en Llacer deixà anar una exclamació de plaer prou sonora per que la veu que sentia de lluny es callés per un segón.

“Una parelleta cardant, ja veuràs...”, va pensar Llacer, que fins i tot somreia amb burleta mentre buidava la bufeta.

Llavors va sentir una altra veu, aquesta més suau i poruga, i de parla extrangera, que ho feia de manera entretallada i tremolosa. Tranquil·lament s'apujà la cremallera dels pantalons, i es girà cap a l’altra banda del carrer, on els veu per primer cop.

Tampoc és que veges molt: un tipus dret i calb i un altre amb el cap al terra.

Un cop se va apropar més, es va distingir clarament un cap rapat de peu, trepitjant a un home sota la seva bota. La cara de l’home subjugat era com un globus a punt de rebentar, amb els ulls vermells i les venes del coll marcant-se.

“¡Eh!, ¿que haces ahí, capullo?” El cap rapat el va veure quan s’acostava sense fer soroll, per darrere seu.

“¡Sal de aquí, no ves que estoy escarmentado al moreno!”, li va dir.

Va veure com era: blanc, pel curt, ros. No va veure cap amenaça en ell, el tarat nazi, que li va demanar ajut:. “O ayúdame, pero no quiero mirones.”. El Llacer se'l va mirar de dalt a baix. Tenia la sensació de que seria fàcil acabar amb ell. A més, ell li oferia una ampolla de vodka buida que semblava prou resistent. Qui era ell per rebutjar l'oferiment?

Així que, en aquell carreró de mala mort es va convertir en el botxí perfecte. Tenia l'arma i s’havia de fer alguna cosa; no podia anar-se’n i deixar al tarat feixista que desfigurés i rebentés el crani del “moreno”. En realitat li importava ben poc, val a dir, que dos homes es matessin entre ells. Però si havia de triar bàndol, optaria per ajudar a l’arab que intentava desfer-se’n sense èxit de l’empremta de la bota a la seva cara. Va mirar-li, el va somriure i va acceptar l’ampolla de la seva ma. “Gràcies per donar-me un arma per rebentar-te”, va pensar per dins seu. Se va apropar, i... 

El Caminant (IV)

Quan ja tots els bars havien tancat i no quedava gaire gent al carrer a ell li va entrar la pixera. Era o pixar al carrer o pixar-se a sobre, principalment. A desgrat va triar la primera opció, mentre ella li discutia com de cardats estava el jovent que ara pujava, cosa que no feia més que apujar-li el nerviosisme:

“Nosaltres hem viscut una vida bona, no? Creixement de la indústria, època de conflictes gairebé inexistents en l’Europa occidental, sense inflació i amb una borsa de feina estable i en augment.” Ell es gratà el braç i la va somriure per que seguís, ja que ella buscava en els seus ulls complicitat. “Imagina el que els hi vé a sobre... per força! És l’alternança, que diuen els experts.”

Aquesta paraula odiosa, l'alternança, que havia sentit en boca de tants, ara era a la boca de la noia que s'estimava. Ho trobava tan penós com curiós. S'havia promés no dir-la mai, doncs ell l'havia convertida en la paraula clau dins del seu ideari, la que qualsevol diu abans de fer-se de centre-esquerra-dreta. Era l'advertència de que la gent evoluciona amb els seus pensaments de quan tenien quinze anys.

“És la seva època de lluites antisistema i intencions nacionalistes; com quan nosaltres erem joves, amb el desavantatge de que ells ja no poden, per desgràcia, canviar el món.” Si abans es pixava, ara sabia que, o deixava de demorar aquesta cita amb la Natura o es pixaria de camí a casa seva. De l'explicat, era com si ella veiés el futur. “No anava gens desencaminada”, va pensar el Llacer. Abans de marxar havia de deixar una resposta densa per atabalar a la Mariona. Això la confondria i li faria estar uns minuts valorant la xerrada, cosa que li donava amb ell prou temps per pixar tranquil.

“Potser cap de les dues generacions ho veuran: la guerra nuclear, malalties pandèmiques com l’Ebola. El dia menys pensat Occident i Orient entren en guerra i estem al mig del sarau. ¡I diuen que al 2012 s’acaba el món! A lo millor, vés a saber... ¡els cotxes volen com havien de volar l’any passat!”

Es va imaginar un dos cavalls propulsat, i no ho tenia gens clar.

En canvi, davant seu va veure el relleu natural nocturn de la plaça: les famílies havien deixat lloc als més joves, i els nens als escombraires, i els seus xiscles pels sorolls de les màquines de neteja ruixant a pressió el terra d’aigües freàtiques depurades.

“Mira els nens, ...” Va afegir ella. “¿no et fan gràcia? Recordes quan nosaltres també erem uns nens de setze anys?”

“Mari! Clar que ho recordo, pero em quedo millor com ara! On va a parar! A tu t’agradava la teva vida als setze?” Creuava les cames teatralment, sense que ella ho veiés, tot esperant que s'acabés el diàleg. S'estava pixant, com feia temps que no ho feia, però la conversa era “interessant” (per a ella, anodina en certa manera per ell, encara que és una altra història) i voliar acabar-la.

“A l’escola treballs forçats, no surtis de festa si no és en cap de setmana, no pots comprar tabac, els papes et miraven amb lupa.... Penso que ens ha anat millor del que ens pensavem.”

I ella, que no li agradaven ni res els diàlegs amb rerefons social, va respondre animada.

“Clar, però no t’havies de fer el dinar, els llits es feien sols, no havies de treballar i si ho feies malament al cole et castigaven però era molt diíficil que et fessin fora. Havies de d’haver fet alguna de molt gran! I no tènies que preocupar-te de pagar el lloguer. Dolce Far Niente! És la teva reposta!”

En Llacer va deixar anar una goteta de pixum dins del calçotets. O anava ja o la seva bufeta no aguantaria molt més.

”Dolce Far Niente? Ja veure’m d’aquí uns anyets quin mal ha fet en aquest país la filosòfia del mínim esforç que ens inculcaren els papes.“

Van mirar el cel negre i clar de primavera. Aquesta nit no plouria. Ella el va agafar de la ma, i mentre ell es disculpava més gotetes van mullar l'eslip. Havia de còrrer.

La guerra, però, no començaria aquella nit. Havia altres plans en marxa.

El Caminant (III)

Que fos o no fos un cap rapat el que es trobés allà, no influïa en general en l’acció. Podia haver estat un quinqui del carrer, o un d’aquests que van de festa com si fossin al banc. Seria simplement un altre escenari, amb un mateix final.

Va ser el fet de que estigués, dos carrers més avall, rebentant-li el crani al “morè” que tenia just a sota la seva bota Dr. Marteens, número quaranta-cinc, punta de ferro i cordons del color de la ensenya espanyola en temps de Franco; el fet decissiu, si no bàsic. Si en comptes de ser el violent nacional socialista en el qual s'havia convertit s’hagués dedicat a l’exaltació del sentiment patri per altres mètodes, no seria d'ell que parlaríem.

Clar que tampoc importaven massa els detalls i tampoc si va ser d'una manera o no. El contacte entre aquests dos fou el desencadenant; per a que després de temps covant-se la fúria, la frustració, la ràbia, el desencís amb la societat, i la seva pròpia disbauxa mental embogidora es despertés la criatura; alimentant-se d'ell.

Passada una llarga estona, i totalment aliens a això, la Mariona i el Llacer parlaven animats de les coses que havien de deixar enllestides pel viatge. Planejaven sortir a finals de la setmana següent a Varsòvia, i estar-s'hi dos nits. Sortirien abans de les cinc del matí de l'aeroport i a les set i escac estarien ja Polònia. Tenien decidit l'itinerari per on anirien el primer dia.

El barri antic, la plaça del Teatre, els antics edificis de l'Ajuntament, la tomba del Soldat Desconegut... Varen fer mil plans, i s'oblidaren de l'hora, i parlant i rient; fent els recorreguts per l'últim dia les dotze van tocar. Poc a poc els bars anaven tancant. S'aixecaren de la terrassa on estaven asseguts i es van seure a un dels bancs que estaven a tocar de la torre central de la plaça, mentre els cambrers s'afanyaven per recollir-ho tot, abans de que els fessin fora amb mals modals.

La Mariona havia vegades que es trobava al Llacer mirant la finestra, amb la mirada més enllà del vidre i dels edificis de davant. Ell seia a la taula, amb els braços creuats i amb la mirada fixada en l'infinit, disparada a l'edifici del davant. A ella li agradava pensar que es perdia en el seus somnis. El Llacer es perdia pel seu interior rubicund deixant-se portar per les seves emocions faltes de sensacions. Sentia que explotava i la sang li bullia dins dels braços.

A vegades ell tenia por, i somiava despert que aganivetava a la dona que presentava els telediaris. Li clavava el punyal al ventre mentre li tapava la boca perquè no cridés. Sentia el seu alè colpejant l'interior de la ma dreta. I les mans, adormides a les seves butxaques semblaven que agafarien vida pròpia. Li costava mantenir aquests sentiments lluny. Però mai els va explicar a ningú des que van començar a aparèixer, tres anys abans, perquè també tenia por de que fos boig i el tanquessin o el mediquessin fins desdibuixar qui era. Un tio normal.

Per una cantonada de la plaça un home amb barba i els cabells blancs caminava direcció Joanic.

El caminant (II)

Per als ulls d’en Llacer, però, -que no eren diferents al de la resta de mortals poseïdors de dos globus oculars en òptim estat- era de nit, tot i que restava un residu de llum diurna, reducte de la vesprada; la plaça seguia plena de canalla fent xivarri. 

 

Jugaven amb pilotes i corrien eixerits entre les cadires i les taules com sempre, donant pel cul a les iaies mentre els seus pares passaven olímpicament d'ells, com sempre. Érem a finals de primavera del dos mil u. Mesos abans les “dotcom” havien causat furor en el món dels banquers.

Ara, qui tenia alguna acció d'internet preguntava als entesos amb la por a cós de que els diners invertits no fossin pas rentables. Encara que ells feren una gran inversió. Les dues-centes mil quatre-centes pessetes que havien ajuntat feia dos mesos els va unir més que qualsevol unió cívil possible.

Havent aquest consens en temes econòmics, mai no el trobaven per les festes de guardar. Ell volia sortir a tota costa i ella era més de fer un bon Lambrusco a casa. Ell era de rave i ella més Jazz a l'Estudi. Per molt que s'haguessin conegut a una macrodiscoteca barcelonina, era la pura realitat. Era més estrany el perquè de la seva trobada allà.

Les terrasses dels bars estaven totes ocupades per famílies i grups d’amics bevent en germanor. Entre d'ells, el Llacer, amb la Mariona, fent xarrups de licor cafè i tequila. Havien decidit, el dia que feien sis mesos, que viurien plegats. Almenys no eren d'aquells que a la mínima se volien casar, i és que ells dos ja tocaven la trentena-quarentena, Potser estaven apretant massa, però creien que tenien poc temps.

El Caminant

Sense perdre de vista l’horitzó, el caminant seguia dibuixant el seu propi camí. Cada passa endavant era una mirada que mai faria enrere, un passat tèrbol que el perseguia allà on anés, com si no es podés mai espolsar de sobre els errors comesos sense penitència. Tot i això, cada cop li costava menys avançar entre els camps sécs que vorejaven els corriols de primavera, eixuts ara per l’estiu fagòcit. Les cases de color blanc amb teulades groguenques semblaven posades pomposament en un fals atzar, tractant de accentuar bucòlicament el paisatge per als turistes vinguts.

Però al caminant, assegut plàcidament en aquell moment, poc que li importava.

Només pensava en els seus pecats carnals; en els llavis de les noies que a vegades freqüentava en locals allunyats, amb tètriques llums de neó, que lluïen carmí roig. Els seus passadissos poc il·luminats, amb les portes blanques amb els panys metàl·lics lluents, totes numerades. On darrere d’aquestes, hi havia senyors que tocaven a les noies, que alhora xisclaven i interpretaven en excés el drama del comerç tabú.

Un toc de brisa es va atansar al seu braç, i abans que el sol toqués la línia recta que separa el cel del món, va decidir muntar la tenda de campanya per a fer nit. Segurament aquella nit faria fred. Tant com el seu cor sentia des de ja no sabia quan. Un cor de gel que seguia bategant, a hores d’ara, dins del caminant; la sang espessa corria per les seves arteries.

Es preguntava perquè diables seguia viu. Com era possible que algú com ell no fos decapitat, assassinat en un genocidi ètnic, o difunt fruït d’un simple accident de trànsit?

El fred ja no li entrava només des del cor; els pèls canosos dels braços s’havien eriçat, i sentia com la humitat mesclada amb una gèlida corrent passaven pels seus óssos. Si hom diví havia decidit posar-lo allà, per alguna raó somera, la qual no arribava a desxifrar, li donava gràcies. Ell no era diferent a la resta del món. Era un humà més, en un món ple d’humans que es maten entre ells.

I com un d’ells, ell ja havia pres part del joc i prenent part al bàndol dels que maten; que desapiadadament i atroçment torturaven abans de fer-ho, embadalint-se amb els crits d’auxili que les víctimes li proferien, amb somriures torçats.

No és feina de qui escriu dir que el caminant no era algú dolent, però segurament si el coneguessin de prop no ho dirien. Potser se li va escapar de les mans, va dir, abans de marxar cap al sud-est del país, cosa que va estalviar-se comentar a ningú. Ell era el prototip humà, i com un bon primer prototip, ell era inestable i erràtic.

Feia anys que només caminava. No podia ser pas dolent això.

Un bon moment va ser quan va conèixer aquell neonazi, a prop de la plaça de la Vila. Se l’havia trobat al carrer en un racó. La seva mirada era tètrica, com el seu posat; trencat i sense esma. El caminant va mirar-li als ulls quan clarejava i l’alba despuntava. Semblava el moment perfecte.

No havia passat tant temps. Encara li semblava sentir aquells ulls clavant-se-li i atravesant-li el crani. 

Cold Love

Now
the cold is here
down to the city
and i cried for me

no revenges
no lovers
no proud

only sad lyrics
i heard on the radio,
when i drove myself
to the latest bar around
the dammit world

i met a few drinkers and
they said to me
"no answers now:
only you have the key
to exit from your heart
that's converted in your jail"

and more drinking
and more cheating
and more no-sense

now
i don't remember you
and i'm so happiest
and strongest...

until tomorrow
i will wake up
and you won't be here

Ubago's Song

Aquí s'acaba el que es donava. 

La tendresa dels petons d'hivern, la pell suau en contacte amb la meva, les paraules plenes d'estima i les carícies més súblims. Es tanca per defunció. Un altre amor que mor, en mans dels amants, que no han superat el repte d'estimar. Decebuts? Però perquè? Si hi ha mil intents més, tants com el cor, organ fort i saludable, tingui a bé de trencar-se i recomposar-se, en trencadís gairebé constant, com si del gerro ming del passadís que als còmics dels Zipi i Zape sortien. I aquí pau i després glòria, senyors! 

Clar, la màscara és aquesta. 

Ara, si el que voleu és que us digui la veritat, em sento fet merda. Però és normal,  res no és per sempre. L'amor se'ns trencà mentre jugavem a les casetes i a papas i mamas. Tots dos hem fet un gran paper,  s'ha de reconèixer: la crítica, de mà dels nostres amics, varen aplaudir els nostres esforços, cadascú per separat, per matar aquest amor ja sepulcrat. Varem sortir a l'escenari, i ho vam donar tot, l'amor, la confiança, les històries, la superació, l'unitat. I tot això, no vam ser capaços de guanyar-nos el cel, vam estar a prop de l'infern i finalment hem quedat al limbo: ens agradem, encara ens estimem, però això no qualla.  

Sense ella, sono com una cançó de l'Ubago.

I això és una puta merda. Ella posa terra d'entremig, els seus whatsapps ja no arriben amb la mateixa intensitat, els seu to de veu no s'emociona quan parlem i ja no som tan "monos" quan passègem pel carrer. I jo, que me l'estimo però que segueixo fent l'imbècil, fent veure que tot s'arreglarà. I de que manera faig l'imbècil sóc un pagafantes de nivell, senyors! A veure, qui no ha perdut la dignitat per una dona/home/animal? Doncs lu dit, puta merda, i res més que dir. 

Perquè a més és una putada. Quan vius amb algú t'acostumes a coses que després, quan trenques, tot et recorda ella. Que una fulana porta el seu perfum al metro? Ai, la llagrimeta! Que sona la cançó aquella de la Flaix Fm que fa pena però que a ella li agradava tant? Ai, el clinex, que se'm surten els mocs i les llagrimetes! Que fas dinar i fas per dos? Ah, bueno, allà ja no, ja m'ho menjo jo, que sempre em quedava amb una mica de gana. 

Així que això és tot? Quina estafa, no?

Si, quina estafa. Ja ho pots ben dir, títol de merda. 

Més existència!

I vas dir que si,
que si, que més,
i encara deies que si.
Cridaves,
i els teus pares
sentien com deies si,
a l'habitació del costat,
yeah!, que si,
que te le fotés, si,
més endins, si,
però que no,
que no ejaculés,
dins meu no!,
vas dir.

Beuratge

Cada cop costa més
asseure'm a l'escriptori
agafar un bon havà
tallar-li la punta, cremar-lo.
Encendre l'ordinador,
obrir la pàgina en blanc.

Em deia a mi mateix
que era per la feina
però ara que sóc a l'atur,
em diré per consolar-me
que és per l'angoixa
de ser un més de tants...

I si deixo d'escriure,
crear? I si en realitat
no tinc art, no n'he tingut mai
(ai de l'art, sempre cardat)
més valdria deixar-ho estar
per dedicar-me al beuratge.

O combinar totes dues:
beure i escriure paraules dobles
amb molt de gel i poca soda
combinats dramàtics i picants
que amaneixin les nits fosques
dels poemes sòrdids