Quan ja tots els bars havien tancat i no quedava gaire gent al carrer a ell li va entrar la pixera. Era o pixar al carrer o pixar-se a sobre, principalment. A desgrat va triar la primera opció, mentre ella li discutia com de cardats estava el jovent que ara pujava, cosa que no feia més que apujar-li el nerviosisme:
“Nosaltres hem viscut una vida bona, no? Creixement de la indústria, època de conflictes gairebé inexistents en l’Europa occidental, sense inflació i amb una borsa de feina estable i en augment.” Ell es gratà el braç i la va somriure per que seguís, ja que ella buscava en els seus ulls complicitat. “Imagina el que els hi vé a sobre... per força! És l’alternança, que diuen els experts.”
Aquesta paraula odiosa, l'alternança, que havia sentit en boca de tants, ara era a la boca de la noia que s'estimava. Ho trobava tan penós com curiós. S'havia promés no dir-la mai, doncs ell l'havia convertida en la paraula clau dins del seu ideari, la que qualsevol diu abans de fer-se de centre-esquerra-dreta. Era l'advertència de que la gent evoluciona amb els seus pensaments de quan tenien quinze anys.
“És la seva època de lluites antisistema i intencions nacionalistes; com quan nosaltres erem joves, amb el desavantatge de que ells ja no poden, per desgràcia, canviar el món.” Si abans es pixava, ara sabia que, o deixava de demorar aquesta cita amb la Natura o es pixaria de camí a casa seva. De l'explicat, era com si ella veiés el futur. “No anava gens desencaminada”, va pensar el Llacer. Abans de marxar havia de deixar una resposta densa per atabalar a la Mariona. Això la confondria i li faria estar uns minuts valorant la xerrada, cosa que li donava amb ell prou temps per pixar tranquil.
“Potser cap de les dues generacions ho veuran: la guerra nuclear, malalties pandèmiques com l’Ebola. El dia menys pensat Occident i Orient entren en guerra i estem al mig del sarau. ¡I diuen que al 2012 s’acaba el món! A lo millor, vés a saber... ¡els cotxes volen com havien de volar l’any passat!”
Es va imaginar un dos cavalls propulsat, i no ho tenia gens clar.
En canvi, davant seu va veure el relleu natural nocturn de la plaça: les famílies havien deixat lloc als més joves, i els nens als escombraires, i els seus xiscles pels sorolls de les màquines de neteja ruixant a pressió el terra d’aigües freàtiques depurades.
“Mira els nens, ...” Va afegir ella. “¿no et fan gràcia? Recordes quan nosaltres també erem uns nens de setze anys?”
“Mari! Clar que ho recordo, pero em quedo millor com ara! On va a parar! A tu t’agradava la teva vida als setze?” Creuava les cames teatralment, sense que ella ho veiés, tot esperant que s'acabés el diàleg. S'estava pixant, com feia temps que no ho feia, però la conversa era “interessant” (per a ella, anodina en certa manera per ell, encara que és una altra història) i voliar acabar-la.
“A l’escola treballs forçats, no surtis de festa si no és en cap de setmana, no pots comprar tabac, els papes et miraven amb lupa.... Penso que ens ha anat millor del que ens pensavem.”
I ella, que no li agradaven ni res els diàlegs amb rerefons social, va respondre animada.
“Clar, però no t’havies de fer el dinar, els llits es feien sols, no havies de treballar i si ho feies malament al cole et castigaven però era molt diíficil que et fessin fora. Havies de d’haver fet alguna de molt gran! I no tènies que preocupar-te de pagar el lloguer. Dolce Far Niente! És la teva reposta!”
En Llacer va deixar anar una goteta de pixum dins del calçotets. O anava ja o la seva bufeta no aguantaria molt més.
”Dolce Far Niente? Ja veure’m d’aquí uns anyets quin mal ha fet en aquest país la filosòfia del mínim esforç que ens inculcaren els papes.“
Van mirar el cel negre i clar de primavera. Aquesta nit no plouria. Ella el va agafar de la ma, i mentre ell es disculpava més gotetes van mullar l'eslip. Havia de còrrer.
La guerra, però, no començaria aquella nit. Havia altres plans en marxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada