déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres

déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres
ramén

26 de març del 2012

El caminant (II)


Per als ulls d’en Llacer, però, -que no eren diferents al de la resta de mortals poseïdors de dos globus oculars en òptim estat- era de nit, tot i que restava un residu de llum diurna, reducte de la vesprada; la plaça seguia plena de canalla fent xivarri. 
 
Jugaven amb pilotes i corrien eixerits entre les cadires i les taules com sempre, donant pel cul a les iaies mentre els seus pares passaven olímpicament d'ells, com sempre. Érem a finals de primavera del dos mil u. Mesos abans les “dotcom” havien causat furor en el món dels banquers.

Ara, qui tenia alguna acció d'internet preguntava als entesos amb la por a cós de que els diners invertits no fossin pas rentables. Encara que ells feren una gran inversió. Les dues-centes mil quatre-centes pessetes que havien ajuntat feia dos mesos els va unir més que qualsevol unió cívil possible.

Havent aquest consens en temes econòmics, mai no el trobaven per les festes de guardar. Ell volia sortir a tota costa i ella era més de fer un bon Lambrusco a casa. Ell era de rave i ella més Jazz a l'Estudi. Per molt que s'haguessin conegut a una macrodiscoteca barcelonina, era la pura realitat. Era més estrany el perquè de la seva trobada allà.

Les terrasses dels bars estaven totes ocupades per famílies i grups d’amics bevent en germanor. Entre d'ells, el Llacer, amb la Mariona, fent xarrups de licor cafè i tequila. Havien decidit, el dia que feien sis mesos, que viurien plegats. Almenys no eren d'aquells que a la mínima se volien casar, i és que ells dos ja tocaven la trentena-quarentena, Potser estaven apretant massa, però creien que tenien poc temps.