T'agafí per darrere, suau,
i et diguè a cau d'orella,
m'agrades;
petonegí el teu coll,
després el mosseguí.
No teniem temps,
només estàvem tu i jo;
i tantes caricies.
I ara, somio despert.
Amb els teus braços
a la vora del meu cós.
22 de desembre del 2008
9 de desembre del 2008
El dia que va espatllar-se el temps
El rellotge, ràpid i abreujat; el temps no va seguir: no sabia que fer. Atordit s'havia parat davant del nostre, quan aquest va tenir la sensacional idea de fer de l'slow life el seu modus vivendi. El posàrem en pràctica, atès que ja havíem passat la línia dels 666 e-mails i les artèries, les meves, les nostres, s'obstruïen amb una facilitat ignota. Va ser aquell matí, cap a dos quarts d’onze que el rellotge es parà. Va fer l'últim clec de la busca del segons i es callà. No digué res més, i mitja hora més tard, a les onze, no va senyalar l'hora correcta, sinó la mateixa. Va ser obvi que havia defallit en la recerca de l'hora exacta i matemàtica, o bé per un mal funcionament de les piles. Comprovada la segona possibilitat, quedà al descobert que el temps no seguia, s'havia aturat i no es sabia la raó. No ho havien anunciat a la televisió, com sol passar amb molts d'aquests esdeveniments extraordinaris.
En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".
Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia
deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals, interpersonals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix on guardo els sobres lacrats amb motius estranys. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d'alga que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.
Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.
Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions havien imposat, ara no tenien cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.
“És aquí on viu el meu cossí Paco?”
“I tant! A més, jo no em dic Paco.”
Perquè em dic Taru Haro.
La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixents i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pogués recordar el gran problema de la societat actual.
Va fer tantes torrades, la Nina, que vàrem haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, varem sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.
“El seu secret, Taru,”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”
La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, aixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.
“Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”
“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses."
Ella va somriure en to burlesc. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.” Em va aixafar la guitarra. Vam tornar.
Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Varem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.
“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”
Vaig escopir la barreja de saliva, aigua i pasta dentífrica abans de respondre, per educació.
“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Vaig esbandir la mescla amb un raig d'aigua i ens va esquitxar. Va ser molt divertit. Vam riure, ella amb molta cura de no deixar anar les vocals molt lluny; no volia quedar-se sense què dir.
El mar es trobava fosc. El cel estava tapat i s'escoltava com bramaven els núvols de tempesta, Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.
“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.
Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit sense hores.
En aquell moment, la realitat era indiscutible. El temps no passava per aquestes terres, podria dir que des de feia deu hores, en una afirmació bastant incerta. Però seguia inapel·lable l'hora que es marcava, dos quarts d’onze, al rellotge de la sala. Així que m'ho he mirat, amb un cert rigor científic, justificant-me a mi mateix. "Això no pot ser real, senyor", perquè jo a mi mateix em dic senyor, que quedà millor que dir-se de vós, "a fora, al carrer, el temps segur que ha passat com sempre; la gent ha anat a treballar i el consumisme ha fet la feina bruta que no fan els psicòlegs, s'ha acabat el dia i de ben segur hi haurà cràpules als carrers quan encara no estiguin vestits, i sabran quina hora és". "Senyor".
Ans encuriosit, vaig demostrar el seny i la rauxa pròpia pertanyent als d'Okinawa, d'on sóc natural, i vaig fer un truc a una amiga per acabar de comprovar-ho. "Doncs si, aquí a Bilbao tampoc tenim cap hora concreta". Llavors, era veritat. Astorat al sofà, sense saber si obrir una ampolla de cava o començar a buscar una corda ben forta. El temps havia marxat, ho havia
deixat per impossible, amb aquest món. El mateix impossible que impossibilitarà el raonament modern. Si no hi havia temps, molt menys havia d'existir l'espai temps del qual tant parlen i totes les propietats, ara ja caduques, que es basaven en aquest factor fallarien. Per la ràdio havien dit això, feia una estona. Els bars no sabien quan tancar com la mateixa gent que no sabia a quina hora havia d'arribar o menjar, amb el conseqüent problema que afectava a les relacions personals, interpersonals i laborals. Vaig tornar a mirar el rellotge, va ser un moviment involuntari, prou reaccionari com per guardar-lo al calaix on guardo els sobres lacrats amb motius estranys. El timbre, que havia estat callat, aplicant un duel sever per la pèrdua del temps, va cridar dos cops, de ràbia un, d'alga que picava la porta, l'altre. Era la meva cosina, la Nina. Es venia a viure amb mi.
Amb les maletes a la porta i uns ullerols llargs tot caient-li per sobre les galtes.
Un dia després de que el temps ens deixés, la van acomiadar de la feina que tenia a Bellpuig. Sense saber que fer, a casa, va deixar de fer tot hipnotitzada amb la televisió. L'avorriment i l'etern passi de publicitat que les televisions havien imposat, ara no tenien cap control de temps, la va fer anar-se'n. "Temps? I això que és?", va respondre el principal canal al principal diari. Es va quedar sense fer res a casa, ella, mirant taules plegables in-dis-pen-sa-bles i estris màgics de gimnàs. Va marxar; abans que les mongetes tendres comencessin a parlar-la.
“És aquí on viu el meu cossí Paco?”
“I tant! A més, jo no em dic Paco.”
Perquè em dic Taru Haro.
La Nina va fer torrades aquell matí per esmorzar. Les havia fetes al punt exacte, cruixents i esponjoses. Em vaig aixecar amb el sol entaforat el cap, la taula ja estava parada i el cafè fumejava a la tassa. Mentre esperàvem per prendre’ns el cafè, la Nina va fer més torrades, encara inconscient del no temps, i jo vaig encendre la ràdio. El govern local, va dir la ràdio, va anunciar que es desfarien de tots els rellotges del país. Amb la ferralla acumulada construïren un museu del temps, on es pogués recordar el gran problema de la societat actual.
Va fer tantes torrades, la Nina, que vàrem haver de vendre-les, a les platges de Kayô. Amb tres cistells plens i una bicicleta remolcadora, varem sortir de casa i vorejant cases de fusta amb portes de paper, ens arribàrem. La brisa s’arrapava als cossos fent-nos pessigolles delicioses i la sorra cristal·lina ens encegava tendrament quan les dones excessivament envellides del sud feien surf aquàtic davant nostre en formació triangular.
“El seu secret, Taru,”, em digué, “és el de menjar poc i amb un alt contingut en verdures i peix.”
La dona que s’esqueixà de la piràmide era, com les altres tres, aixeta i petita. El vent l’havia empesa, fent-la volar. Impulsada, per les altres dues companyes que l’agafaren dels tirants abans no rebotés contra les roques, va fer dos mortals amb tirabuixó i s’arribà al lloc inicial com si res no hagués estat.
“Carai, tu! T’has fixat en com ho feia? Sense fer ni un gest d’esforç, cap d’elles. Sincerament, descomunal! ”
“Tampoc és per tant, dona. A més, no has vist que estava tot trucat? En realitat són marines de les bases nord-americanes. Els més baixets, s’afaiten el bigoti i es pinten els ulls per semblar japoneses."
Ella va somriure en to burlesc. “Almenys podries haver callat. Estava bé, fins ara. Marxem.” Em va aixafar la guitarra. Vam tornar.
Ja no podia tocar la guitarra. Però teníem torrades. Varem menjar torrades tot el camí de tornada. Torrades amb sal, amb oli i sal, amb sushi, amb anxoves, recobertes de pernil salat. En tot cas no va fer tantes torrades com decimals de pi, i s’acabaren, només van quedar molles petites als cabassos. “El procés evolutiu, és qui ens ha portat a desfer-nos del temps.” Ho va dir una veu de científic honorable a la ràdio, mentre ens rentàvem les dents.
“Tu creus que hem evolucionat? Cap a on ens porta el No-Temps?”
Vaig escopir la barreja de saliva, aigua i pasta dentífrica abans de respondre, per educació.
“Suposo que cap a una desídia atemporal”, vaig dir.
Vaig esbandir la mescla amb un raig d'aigua i ens va esquitxar. Va ser molt divertit. Vam riure, ella amb molta cura de no deixar anar les vocals molt lluny; no volia quedar-se sense què dir.
El mar es trobava fosc. El cel estava tapat i s'escoltava com bramaven els núvols de tempesta, Havia agafat el rellotge entre les mans, i començà a moure les busques amb el dit fins trobar la posició idònia. Però les busques tornaven enrere quan ella treia els dits, en un cop ràpid. El primer dels cops, va deixar anar un rènec i es va bufar els dits. Ho va fer unes poques vegades més després del primer ensurt, cada cop més ràpid i amb més força.
“Quina pèrdua de temps!”, va deixar anar, cabrejada. Era impossible.
Tot i que seguia amb el joc, perquè tampoc no teníem res a fer. No teníem horaris, el sol sortia. I es quedava immòbil al mateix quadrant del cel. Des del trenc d’alba que apareixia espontàniament allà, al seu raconet entre els núvols, que com no saben de temps més enllà de l’ estrictament meteorològic, seguien passant i deixant tronades quan els pobles s’endinsaven en la penombra de la nit sense hores.
27 d’octubre del 2008
universalitat
El temps no fa
pels nostres somnis
atrafegat
descompasat
materialitzat
bombolles de vida
eixuta de preu:
inerta de originalitat
milers són les
veus i mans
veuen passar estels
van més enllà
del nostre univers
volem agafar-los
i mai lliurar-los
pels nostres somnis
atrafegat
descompasat
materialitzat
bombolles de vida
eixuta de preu:
inerta de originalitat
milers són les
veus i mans
veuen passar estels
van més enllà
del nostre univers
volem agafar-los
i mai lliurar-los
15 d’octubre del 2008
Talking to myself
traduït al català de: http://miradastranslucidas.blogspot.com
(un alter ego que tinc que escriu en llengua castellana)
Un any després, torno aquí, al lloc d'explicar contes en forma de poema atípic.
Em parlo a mi mateix
des de ben dins meu.
La veritat, no em va malament.
Sempre tinc algú, mai estic sol.
L'escolto aconsellar-me.
Ans no sempre tingui raó.
Tinc dos opinions per a tot.
Sóc dos al preu d'un.
Quan menys t'ho esperis, em dividiré com una celul·la, MITOSI! I serem quatre.
(un alter ego que tinc que escriu en llengua castellana)
Un any després, torno aquí, al lloc d'explicar contes en forma de poema atípic.
Em parlo a mi mateix
des de ben dins meu.
La veritat, no em va malament.
Sempre tinc algú, mai estic sol.
L'escolto aconsellar-me.
Ans no sempre tingui raó.
Tinc dos opinions per a tot.
Sóc dos al preu d'un.
Quan menys t'ho esperis, em dividiré com una celul·la, MITOSI! I serem quatre.
Un año después, vuelvo aquí, al lugar de contar cuentos en forma de poema atípico.
Me hablo a mi mismo
desde bien dentro mío.
La verdad, no me va mal.
Siempre tengo a alguien, nunca estoy solo.
Le escucho aconsejarme.
Aunque no siempre tenga razón.
Tengo dos opiniones para todo.
Soy dos por el precio de uno.
Cuando menos te lo esperes me dividiré como una celula, MITOSIS. Y seremos cuatro.
16 de setembre del 2008
tu i jo som menys que dos
Un dia el cel ens donarà
el que ens ha prés sense raó
l'amor,
el delit de ser estimat
seguirem fent un camí
que sabem que no va enlloc.
com el seguici d'incoherències
pujant pels dies
taronges i rodons fins a les puntes.
el que ens ha prés sense raó
l'amor,
el delit de ser estimat
seguirem fent un camí
que sabem que no va enlloc.
com el seguici d'incoherències
pujant pels dies
taronges i rodons fins a les puntes.
14 de setembre del 2008
Una bomba contra millions de bombes
Caigueren les bombes
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
12 de setembre del 2008
Finisterre
m'omplo la boca de raons
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
10 de setembre del 2008
El Vals de les paraules (IV)
sóc qui sent
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
8 de setembre del 2008
les preguntes que mouen el món
ella va correr per l'estret pont de marbre,
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
30 de juliol del 2008
11 de juliol del 2008
Agost de Neu
He begut, aquesta tarda, fins quedar ebri tirat al sofà sense poder ni tan sols pensar en alguna cosa senzilla.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
9 de juliol del 2008
Història de grans relats
Escriurem en quaranta idiomes, serem poliglotes, en edicions de cartoné.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)