Caigueren les bombes
des dels ocells de ferro
que destrueixen la veritat,
que ens asoleixen amb mort.
la lluita seria terrible
-tothom als antiaeris, ràpid!-
quan xiualaven els canons,
s'enceneren guspires.
i una nena petita,
s'hi estava sola al camp,
collint l'arròs per menjar.
quan les sirenes van sonar,
l'avió ja li estava a sobre.
ningú podria ajudar-la.
el camp seria la seva tomba
res no podria fer.
al cap i a la fi res no importa
quan es tracta de vides
quan es manipula la veritat
ja no és real, ara ja falsejada
a qui l'importa les vides
d'uns quants desgraciats?
però la bomba va caure
entaforant-se entre els
arrossals i esquitxant-la,
només d'aigua i fang
-només de vida-,
aquella bomba va ser
defectuosa per virtut.
Havia decidit no matar.
Una bomba contra milions de bombes.
14 de setembre del 2008
12 de setembre del 2008
Finisterre
m'omplo la boca de raons
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
empipat en els motius
que recomanen retirar-me
ja és hora d'anar al llit
i potser és per últim cop
que ens anirem d'hora
deixaré volar un estel
aniré a la platja,
què és on més m'agrada
m'enfilaré a sobre
m'emportarà a la fi del món
on es precipita el somni
imbuit en parapent
cau, esdevenent realitat
10 de setembre del 2008
El Vals de les paraules (IV)
sóc qui sent
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
el teu queixós malestar
el teu rebregar llençols
inexistents
ho sento tot DISTORSIONAT
he begut molt i les paraules,
SI QUÈ ÉS VERITAT,
fan ballar les PARETS,
Bukowsky.
Ella és adalt dormint.
Jo sóc al carrer escrivint.
Me l'estimo massa com per ser com sóc realment.
8 de setembre del 2008
les preguntes que mouen el món
ella va correr per l'estret pont de marbre,
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
cap a la font.
ell la va seguir, fent sonar l'himne del
bayern de munich amb una
flauta travessera.
la va abraçar amb força.
l'aigua rajava fent acrobàcies.
salts impossibles i peixos que
dançaven.
els núvols no eren alts ni baixos.
perquè no hi havia.
el cel era un inmens pàram.
on només manava el sheriff del comptat.
li va preguntar ella a ell,
en un moment de cordura repentina.
has tancat el gas, paco?
i paco va fer que si.
Tenien un món nou davant d'ells
30 de juliol del 2008
11 de juliol del 2008
Agost de Neu
He begut, aquesta tarda, fins quedar ebri tirat al sofà sense poder ni tan sols pensar en alguna cosa senzilla.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
No tenia res millor a fer. La tarda s'ha aixecat negra i queien flocs de neu. Un dia normal. Puix és agost.
Ans la gent ha baixat al carrer, ben abrigada. Han fet boles de neus precioses i ninots grassonets amb bermudes portant ulleres de sol. Els flocs s'han depositat atapeïnt els cotxes; s'han agosarat i ara comencen a cantar "oh, blanca navidad" i mentre, jo, he begut -i bèc- la cervesa a llaunes. Fresqueta i supurant humitat. He pujat la temperatura de l'aire condicionat a vint-i-sis graus, com ha dit un alt funcionari estatal.
Sona quelcom, i deixo de parar atenció al fet insòlit que ens asola amb les seves baixes temperatures. De nou, torna a sonar, i em torno a desconcentrar. Prové del portatil. Per l'internet algú em saluda. "Algú que tampoc surt a jugar amb la neu, pel que veig", penso. La veritat és que no hi veig i m'he de tapar un ull. Ara si, amb dificultat i una mica tort, però almenys enfoco. Obro i no és ningú. Només és l'spam de les vuit.
9 de juliol del 2008
Història de grans relats
Escriurem en quaranta idiomes, serem poliglotes, en edicions de cartoné.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.
Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.
Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.
Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.
Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.
A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.
20 de juny del 2008
El client NO sempre té la raó
El cambrer va arribar, els hi va donar la benvinguda i els va demanar si volien quelcom d'aperitiu, en un correctissim català. El senyor va respondre, va dir que si, que li portessin unes cervezas. I el noi l'hi va dur, juntament amb una mica d'olives sevillanes.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:
- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...
Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:
- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.
El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:
- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...
Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:
- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.
El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.
16 de juny del 2008
et mataré a petons
et mataré a petons
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.
no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.
seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.
no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.
seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.
Xènia
No em sap greu reconèixer
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui
10 de juny del 2008
28 de maig del 2008
Retrospecter on the Winstones Flintons....
1. la veritat de les galetes dels boyscouts
2. Perquè fumar no és dolent
2. Perquè fumar no és dolent
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)