Història de grans relats

Escriurem en quaranta idiomes, serem poliglotes, en edicions de cartoné.

Amb els lloms brodats de lletres d'or i brillantina.

Seran històries sobre homes i dones de països exòtics, que cavalcaran a lloms de cavalls poliglotes, encara que no parlin excepte a les nostres faules, on si tindran veu i seran respectables. Els conills faran, al seu torn, d'éssers repugnants i malèvols, que han estat així per un seguici de dolentes experiències amb els seus carnissers de tota la vida. No podran superar mai això de veure els seus companys penjats un dia que van anar-hi per comprar peus de porc. Sense pell, sense ulls, sense vida, cap per avall. La sang els arribà als ulls, es podien veure uns globus oculars espectacularment injectats, sanguinolents; demanaven venjança.

Aquests homes i dones viuran en palaus amb mil cent cinquanta cambres i tres dotzenes de sirventes, atavellades amb les seves còfies i modelets de casa bona. No els hi mancaran els estris per treure la pols a les aranyes a l'estil de Lluís XV. Incloses les escales. Rebran a grans diplomàtics, amb qui mantindran converses al més pur estil Chejov, i quan siguin altes hores de la matinada, que no vol dir que s'hagin de pujar en escales per comptar les hores, s'enamoraran de les filles dels alts càrrecs, i funcionaris de l'estat. O dels fills. O potser fins i tot dels fills i filles, tots plegats. En aquest cas hauríem de canviar d'editorial, com per exemple, l'Harlequin.

Hi haurà un moment de la histèria, perdó, història, en què les filles i fills tindran veu i vot alhora de canviar les cortines. Però els conills ni hi estaran d'acord. Diran, tot bufant les lletres entremig de les seves dents de conills, “que són massa joves per tenir-los en consideració”. Buscaran qualsevol excusa per rebutjar el bescanvi per unes de noves i netes. Acte seguit, defecaran arreu dels bohemis passadissos de un dels palaus més chics, per mostrar el seu agravi. Buscaran consens, els carnissers, mitjançant la màquina de picar carn i els ganivets ben afilats, al seu estil, una mescla entre Quentin Tarantino i els germans Cohen, molta sang i diversió a canvi de finals poc intel·ligibles.

Els joves volaran de casa dels pares. Perquè ja seran grans, amb pèls al pit i a les parts nobles, perquè la desídia els farà no decidir-se sobre les cortines, als joves nobles, i voldran que els vuitanta tornin perquè no els van viure intensament. Puix eren al principi de la seva vida, en la que paradoxalment es quedaran estancats de per ídem amb la Xuxa, Milikito i els fons blaus fastigosos de les rodes de premsa de Rubálcaba. Quan vulguin sortir volant, s'adonaran de que no seran ocells, perquè són persones que tenen quatre extremitats, a saber: braç 1, braç 2, cama 1, cama 2. Malauradament, amb cap d'aquestes es pot volar, com a molt planejar. La prole, doncs, planejarà caure com els gats a sobre dels jardinets zen que tindria, arribat el capítol setzè, el Marquès de Riuralta, tres pisos més avall.

A dalt, els nobles progenitors faran una gran festa per celebrar que els trepes dels seus fills que res no han fet per merèixer glòria més que llepar del pot ja havien marxat, on acabaran més que borratxos, s'explicaran entre dents secrets que farien enrojolar a més de quatre, secrets de traïcions en família. “I quan se'n va anar al bany, sa Duquessa, jo vaig moure la fitxa, i així és com vaig guanyar aquella partida a l'oca”. Per últim, i per ser spoiler també, una càmera, estrella convidada de l'escrit, farà un travelling aeri, que així descrit no mata, però en viu té el seu encant, eh! La càmera lliscarà fins travessar la finestra. Mentre els vidres caiguin, com una pluja davant de l'objectiu, s'anirà de camí al terra, on els joves malferits proferiran crits d'auxili. L'escena es velarà i per dos segons, apareixerà un conill amb cara de mala hòstia tenyit de taronja.

El client NO sempre té la raó

El cambrer va arribar, els hi va donar la benvinguda i els va demanar si volien quelcom d'aperitiu, en un correctissim català. El senyor va respondre, va dir que si, que li portessin unes cervezas. I el noi l'hi va dur, juntament amb una mica d'olives sevillanes.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:

- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...

Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:

- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.

El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.

et mataré a petons

et mataré a petons
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.

no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.

seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.

Xènia

No em sap greu reconèixer
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui

myOTHERself

Retrospecter on the Winstones Flintons....

1. la veritat de les galetes dels boyscouts




2. Perquè fumar no és dolent

Res de res

Aquell dia no passava res.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.

No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.

I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.

També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.

Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".

No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.

Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.

Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.

Mentiriem

Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.

i la noia de la jaqueta beige.

jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.

Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.

la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.

cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.

farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.

tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.

només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un

i mentiriem, és clar

fun time

no sóc un robot,

la producció merma
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.

i a la pantalla,

rodonetes de colors.

Enviat amb el navegador Flock

Coses que fer a la tarda

Donaré de menjar als gats,
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.

No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.

Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.

A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.

I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.

Estic perdut

Els mars d'argent ja no em fan surar.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.

No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.

Sense pressa.
Sense pietat.

Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.

Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.

La raor es clava bé.
A la meva espatlla.

Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.


Les teves carícies de finals d'estiu.

Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.

Estic perdut.