El client NO sempre té la raó

El cambrer va arribar, els hi va donar la benvinguda i els va demanar si volien quelcom d'aperitiu, en un correctissim català. El senyor va respondre, va dir que si, que li portessin unes cervezas. I el noi l'hi va dur, juntament amb una mica d'olives sevillanes.
Va seguir servint, el cambrer. Primer una ració de pernil. Pà amb tomàquet.
Transportista de parquet, una safata a la ma esquerra portava, whiskies de malta.
I així va ser fins arribades les postres.
El client número dos, és a dir, el que seia a la part dreta de la taula, cínic, amb un marcat accent català, l'hi pregunta:

- vostè és de esquerra repúblicana?
- ammh, no. perquè?
- i llavors perquè t'expresses en català quan nosaltres parlem en castellà?
- bé, però en tot moment ens hem entès, oi? - va respondre el cambrer.
- si, - el client núm. 1, andalús, pensava, de mentres, "tierra trágame!" i somreia nerviosament al cambrer - però...

Davant de la obvietat, el client núm.2 es va callar un moment però va seguir sense entendre l'elemental, que l'idioma és per comunicar-nos; en un castellà amb una ela marcada per la llengua vernàcula que possiblement parli amb els seus:

- pero no son maneras, oiga! yo quiero que me hable en castellano.

El cambrer se'n va anar cap a una altra taula, després de somriure efimerament, i no va tornar a servir a aquella taula.

et mataré a petons

et mataré a petons
mentre caiguin fulles dels arbres
per no tenir por
per no tenir mesura
per fer de l'amor una opereta.

no podrem evitar de fer-nos
una abraçada i l'amor,
caurà del cel:
seran bombes de ràcim;
que escletaran a dos quarts.

seran focs d'artifici
que es manifestaran abstractament
fent del rèquiem humà
un gran recurs estilístic,
un bon final per la farsa.

Xènia

No em sap greu reconèixer
que et trobo a faltar
després de tant de temps
que hi ha cops que et ploro
però no em sap greu
no
que haguem recorregut
un llarg camí de distància
que en veure't una nit
torni tot el que em va captivar
i el cor em faci un "ai!"
que m'arriba als peus
si
des del temps del temps
que no em trobava tan bé
sabent que estàs bé
que el teu cor brilla per altres
com el meu brilla per tu,
avui

myOTHERself

Retrospecter on the Winstones Flintons....

1. la veritat de les galetes dels boyscouts




2. Perquè fumar no és dolent

Res de res

Aquell dia no passava res.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.

No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.

I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.

També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.

Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".

No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.

Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.

Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.

Mentiriem

Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.

i la noia de la jaqueta beige.

jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.

Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.

la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.

cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.

farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.

tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.

només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un

i mentiriem, és clar

fun time

no sóc un robot,

la producció merma
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.

i a la pantalla,

rodonetes de colors.

Enviat amb el navegador Flock

Coses que fer a la tarda

Donaré de menjar als gats,
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.

No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.

Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.

A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.

I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.

Estic perdut

Els mars d'argent ja no em fan surar.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.

No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.

Sense pressa.
Sense pietat.

Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.

Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.

La raor es clava bé.
A la meva espatlla.

Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.


Les teves carícies de finals d'estiu.

Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.

Estic perdut.

Obituari : ALBERT HOFMANN

Ahir dimarts 29 d'Abril va morir l'Albert Hofmann, a l'edat envejable de 102 anys. Què no és poc.

El quimic, nascut a Baden, Suïssa, al 1906, va estudiar a la universitat de Zurich. El seu interés es va basar en la química de les plantes i els animals, dirigint amb el temps la recerca de l'estructura química d'una substància animal (la quitina) per la qual va rebre el seu doctorat.

Però hom té en ment una altra substància, l'LSD. Sintetizada pel Dr. Hofmann, va començar a treballar al departament farmaco-quimic dels laboratoris Sandoz. Allà inicià una investigació sobre les scillies?, i una classe de fongs (fongus ergot -cornozuelo en castellà) com a part d'un projecte per purificar i sintetitzar constitutius actius per als seus medicaments. En tant que seguia treballant en els derivats de l'àcid lísergic, el dr. Hofmann sintetitzà per primer cop la LSD-25, al 1938. Va estar treballant amb aquesta síntesi cinc anys, fins que al 1943, un 16 d'abril hofmann va decidir resintetitzar-la. Accidentalment, mentres ho feia, va consumir una petita mostra de l'àcid.

De manera afortunada, descobriria llavors els poderosos efectes de la LSD.

Al cap de tres dies, i de manera totalment deliberada va consumir 250micrograms de LSD. Conegut com "el dia de la bicicleta", que us tradueixo, via Wikipedia (com la resta) XD

Un 19 d'Abril de 1943, El dr. Hofmann va ingerir intencionadament 250micrograms de LSD, dosi que va creure normal, en base d'altres alkaloides de l'ergot. Després de la seva ingesta Hofmann començava a parlar de manera intel·ligible i li va demanar al seu ajudant de laboratori, que sabia del seu experiment, que el portés a casa en bicicleta,xD ja que no hi havia gaire transit rodat, per les restriccions de guerra. Al seu viatge en bicicleta, la condició (drogada) de hofmann va començar a ser seriosa i en el seu viatge el va constatar que tot al seu camp de visió onejava o distorsionava, com si ho estigues veient en un mirall curvat. Encara que es movia, creia que estava parat. Quan el dr. Hofmann arribà a casa, sa i estalvi, va cridar al metge i va demanar llet al veí. (es sabut per hom que la llet sol parar els efectes dels bolets al·lucinogens). Quan va arribar el metge, apart de les pupil·les dilatades no va veure res d'estrany. Però Hofmann tenia por, pensava que estava posès, que la seva veïna era una bruixa, i els mobles li amenaçaven. Tenia por i pensava que tornaria boig per complet. Al seu dietari, Hofmann diguè que el doctor va dir no tenir cap raó per prescriure madicació i el va instar a seure's al llit. Al mateix temps Hofmann diguè que els sentiments de por s'estaven tornant en sentiments de bona sort i gratitut, i que ara gaudia dels colors i dels jocs de formes que no podia deixar de veure més enllà dels seus ulls tancats. xDDDDDDD aggghhh! Deia veure imatges fantàstiques (sic), que surgien pegant-se, alternant-se i obrint i tancant-se a elles mateixes en cercles i espirals, finalment explotaven en fonts de colors, i volta a començar, en un flux constant. També així les percepcions auditives es mostraven visibles, com el pas d'un automobil.

El dia després Hofmann es va despertar ple d'energia i amb el cap net, encara que una mica cansat fisicament. També va constatar que el tenia la sensació de benestar i una vida renovada, i que el seu esmorçar estava moooooolt bo .

Aquell mateix dia, quan caminava pel jardí, va sentir que encara els seus sentits "vibraven en una condició de gran sensibilitat, que va perllongar-se tot el dia".

___________________________________________
DESCANSI EN PAU, DOCTOR!