El nostre amor fou com una crosta;
que no paràvem mai de gratar,
mai la deixàvem fer-se del tot,
com si la nostra estima se n'anés
al curar-se la ferida il·limitada.
I així, entre gratada i gratada,
ens anàvem fent mal l'un a l'altre,
degradant-nos tots dos dia rere dia:
sense tenir coneixença dels fets.
Tampoc volíem ser conscients,
ans hagués sigut menys traumàtic.
La crosta s'alimentava de nosaltres,
es feia gran, amb zones rugoses
i carenes muntanyoses plenes de pus,
que no semblaven explotar en la vida.
Fins que un dia, com era de preveure,
esclatà, i ens deixà perduts; la fístula.
Ara, que la matinada deixa pas al sol,
la ferida s'asseca i la crosta s'esvaeix,
així nostres mans ja no es toquen més,
sols queden els senyals de les gratades.
Toca recompondre'ns i oblidar-nos-en,
de la crosta del nostre amor d'estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada