La cultura va de festa 2010 - 9Barris - ManProjectSound

La mort de la màquina.

I la màquina de veure pel·lícules per la cara, escriure, fer esborralls amb el ps, jugar al poker, comunicar-me sense gastar mòbil, veure videos porno, escoltar música, jugar al quake 2 i emmagatzemar dades ha mort. Fins que l'estat em patrocini passaré el dol mirant intereconomia i llegint a Beckett, mirant per la finestra a veure si m'arriba algún correu amb ales. xD Quant d'odi acumulat!!!! M'agradaria poder escridassar a Jaume Matas o a qui va decidir que la TDT molava...

Moment All-Bran

O era un Kit-Kat? No ho sé, però també és cert que no em paguen ni em gratifiquen per anunciar aquests dos productes. 

Un Kit-Kat de l'any de la picor

Ho faig de forma altruïsta i desinteressadament, perquè sé que és un mal moment per a tots, incloses les grans multinacionals. Ah! Sí, és clar! Molt replicar contra elles, i molt queixar-se de les seves praxis més que corregibles, però... que fariem sense les merdes indústrials (des de caramels fins a lubricants íntims) que ens proporcionan, a preu més que asequible, aquestes tan amigables corporacions? Menjariem... fruita? Les dones es lubricarien amb vaselina? No existirien els Bony's ni els Tigretons?

Quin món de merda volem deixar als nostres fills/filles/errors? 

Sí, ja ho sabem. Som una ombra del que haviem estat com consumidors. Tots coneixem -o nosaltres mateixos- qui ha començat a fumar liat, ha deixat de sortir a fer el vermut per fer-lo a casa, no agafa el cotxe per no haver de pagar benzina i pàrquing, i fins i tot el mot mileurista no ho veiem amb mals ulls; a molts ja ens agradaria tenir més de tres zeros a la nòmina.

i si són 1000£ orgasmes...

 

Però com diu la campanya "estosololoarreglamosentretodos" (entre tots els pringats que som pobres (i seguirem sent-ho si no atraquem la sucursal bancària més propera)) hem de col·laborar, hem de seguir comprant les nostres marques de confiança, perquè el consum és la base de la nostra societat. Des del pobre fins al ric consumeix, dels tanos als xolos, de l'obama que ven bolsos al teu barri al xino que té tres restaurants i dos basars: tots tenim en comú més del que ens pensem. A tots ens roben més o menys per igual. No és la democràcia la que ens agermana, estàvem equivocats. És el consum. La tercera internacional  leninista i maoista, será la internacional del consum.* 

*I la del Caprabo, i la del LIDL, i la del Dia, ... 

PD. El cinefòrum tornarà a les seves pantalles abans del que us penseu. 

PD2. Recordeu que en aquest bloc podeu comentar, cridar i dir coses lletges com "Viva Honduras!", i altres. 

CINEFORUM: MÀFIA, DROGA I AMOR (1 DE 3)

Després de la prova pilot amb "Una història del Bronx", he decidit tirar endavant el micro cinefòrum  "Màfia, droga i amor" amb tres pel·lícules que són obres mestres -al meu parer- del setè art.

Començaré el Cineforum de tres pel·lícules "Màfia, droga i amor", al qual podreu trobar les següents filmacions:

- Amor a quemarropa 

- Uno de los nuestros

- Miedo y asco en las Vegas
- ??? Si voleu una pel·lícula, sempre que sigui acord al gènere que ens ocupa, no heu més que demanar-la i miraré que puc fer.

I als posts trobareu: l'argument, informació general, algun video, SPOILERS -ALERTA!-, i sempre, sempre, l'acudit QR, símbol tecnològic d'aquest bloc i que a més no té res a veure amb el post. Però això és així, i no és pot canviar. Ja venia de fàbrica.

Ara, sense més preàmbuls, la cinta que ens ocupa avui:

AMOR A QUEMARROPA (TRUE ROMANCE), 1993

FITXA TÈCNICA

GUIÓ: Quentin Tarantino
DIRECCIÓ: Tony Scott
ACTORS: Christian Slater,  Patricia Arquette,  Dennis Hopper,  Christopher Walken,  Gary Oldman,  Brad Pitt,  Val Kilmer,  Michael Rapaport,  Bronson Pinchot,  Saul Rubinek,  Samuel L. Jackson,  Chris Penn,  Tom Sizemore
ANY 1993, COLOR.

ARGUMENT (AMB TOCS D'SPOILER I SAFRÀ)

El jove Clarence (Christia Slater) es un noi de vint i pocs que treballa a una botiga de còmics i se'n va a celebrar el seu aniversari a un cinema, mirant-se una sessió triple de kung-fu (amb dos collons, digues que si!), i de sobte una rossa que esta bonissima, l'Alabama (Patricia Arquette), li tira a sobre sense voler les crispetes. Llavors vé lo típic, es fan miradetes, i al final acaben cardant com conills, fins que a l'Alabama se li fa un nu a la gola. Li ha de dir a Clarence que ella en realitat és una meuca, i que l'havia contractat el cap d'el Clarence per a que el xaval tingues una alegria, -això és un cap que es preocupa pels seus treballadors i la resta són collonades- però era el seu primer dia i n'està molt empenedida i no vol tornar-ho a fer més amb ningú més que no sigui l'Slater. Però, ai les!, perque tot aniria de puta mare, però a l'Alabama li fa falta la seva roba, i la roba està a la cova del seu proxeneta, en Gary Oldman, que és un blanc que es creu negre. 

 "Ei tiu, m'acompanyes a la vora del riu, que et vull ensenyar una cosa?"

En Clarence, un tipus normal, que veu a Elvis (Val Kilmer) -qui no veu a Elvis quan va a pixar, eh?-, decideix que el millor que pot fer és anar a buscar la roba de l'Alabama, i se'n va de dret al local del negre-blanc Gary Oldman. Com en un còmic, el nostre heroi se les arregla per sortir d'allà gairebè il·lès i amb les coses de la seva xicota, deixant el local del negre-gris com si haguès passat Atila i els Hunos. Però el que no sap el Clarence és que dins de la maleta que ha portat amb ell no només hi ha roba, sino també un quilo de farlopa colombiana. Ostres! 

No cal dir que l'Oldman no feia trapis sol, i que hi havia mafiosos als més alts nivells que controlaven el tinglat, i és clar, a ningú li agrada que li robin. El bo del Cristopher Walken interpreta a un mafiós sicilià amb molt de sentit de l'humor, com podreu veure abaix, tot interrogant al pare del Clarence, un altre veterà, el Dennis Hopper. I és així com comença una carrera trepidant a lo 24, amb el Clarence intentant col·locant a Dr. Zhivago a Hollywood i als mafiosos intentant recuperar allò que és seu.

 "Más vale tener un arma y no necesitarla que necesitarla y no tenerla" Clarence

VIDEO

L'ACUDIT QR 

odi i violència digital

dijous de cinema! - Una història del Bronx

Amor interracial, mafiosos a dojo, pallisses contra motards, pallises contra negres, pallisses entre italo-mafiosos, jocs d'atzar, faixos de bitllets de dolar, l'home de taxi driver - que es va passar als autobusos, molt més rendible-, lasanyes i per acabar-ho d'adobar, més mafiosos. I més coses que em deixo al tinter per no ser spoiler. Tot això, sense arribar a dues hores de metratge. Molt recomanable per veure, per exemple, en sessió doble junt a Pocahontas Avatar.

"Los problemas son como un cáncer, hay que atajarlos. Si no, crecen demasiado y te matan. Hay que extirpalos enseguida. Capisci?"

>A CONTINUACIÓ, UN PETIT FRAGMENT DEL FILM<

Els motards la lien parda al bar familiar del nostre amic Sonny (Chazz Palmenteri). Fan servir les cerveses d'extintor, mullant al barman, apart de no dur la vestimenta adeqüada. El bo d'en Sonny intenta raonar amb ells, però és que els motards americans són molt durs i no atenen a raons. Després de convidar-los amb molt bons modals a marxar, i havent rebutjat l'invitació de manera grollera i pudenta del Sonny, es veu obligat a utilitzar mètodes més científics amb els okupes amb harley. Ni curt ni mandrós; sense aixecar cap sospita; se'n va directe a la porta del bar, on dins estàn els nostres vuit amics angels de l'infern (del bronx, suposem). I la tanca amb clau des de dins:

 Llavors, un Motard indeterminat, segurament el més avispat de la banda, diu:

"Eh, qué pasa aquí, que coño hace este tio?"

 Tornant sobre les seves passes, Sonny; molt tranquil, s'atura davant d'ells i els diu, amb un somriure a la cara:

"Ya no podeís salir..."

Es callen tots de cop: desconcertats. Miren als tres mafiosos impecables -entre ells , Calogero- que estàn enfront seu.

Una veu en off comença a parlar, Calogero, que s'ho mira des d'una de les cantonades del local:

"Nunca olvidaré la cara que pusieron, los 8. Parecían otros. De repente toda su fuerza y su valor desaparecieron. Tenían fama de ir por ahí destrozando bares. En ese instante comprendieron que habían cometido un error fatal, habían entrado donde no debían"

Entren en escena deu o dotze mafiosos amb camises blanques amples,  bats de beisbol i pistoles, corrent cap a ells pel passadís del fons, i en breu s'escolten cruixir els cranis dels motards, rebotant contra la barra/terra/finestra/cadira/culata de pistola... Bé, rebotant contra tot el que sigui susceptible de rebotar amb els seus caps. o qualsevol altre extremitat.

Sincerament, magistral.

El video, per si el volen veure:

I de regal, l'acudit en QR protagonitza't per... Irene Villa!

(i jo sense les rampes per minusvàlids!!)

Comèdies que triomfen als Universos Paral·lels

Una comèdia ambientada al 2012... EL CARTER BIÒNIC (de l'univers paral·lel #131) - L'entranyable història entre un paquet i un destí, i un android que fa el que es correcte. Ohhhh!

El debut de Ben Stiller de l'univers paral·lel #224, després d'anys d'assaig i de mètode Svarovski i Vodkarovskov, presenta la seva opera prima: "MEMÒRIA CODIFICADA". Un Oscar i varies Mamelles de Plata.

Proeses Intergalàctiques: L'escriptora Nadal guanya el Maruja Torres sobre gespa.

Correus (i els QR)

comunicació 2.0? ganes de tocar els collons, hòstia puta!

Tremoleu, amics, perquè Vueling també s'ha afegit a la moda. 

 

onanisme autorreferent en qr

No more heroes now...

only villians allowed!

L'Illa

Felicitat (2008, traducció al català i revisió)

L'home, que va creure trobar la felicitat, es va apropar a ella.

Més i més. Fins a fer-la tangible.

I la va tocar.

Era com un tubèrcul. Com una patata.

Es va introduir dins de la seva basta lletania, apropant les seves mans fins a la matriu blava que

emergia del seu interior. Entre els pins del bosc, en un camí poc transitat. Sense voler.

Sorprès, mirà cap als costats. El món romania estàtic.

Després va apuntar el cap pel seu interior. Es desdibuixava entre els espectres violacis que surgien

de la felicitat; eren primer blaus i al contacte amb la realitat s'anaven tornant vermellosos.

La felicitat era semblant a un capoll verd, que penjava d'enlloc; projectant pudor aliè en algún racó

de Barcelona.

Un jardí de pomers vermells es despertava entre les temples de l'home, que ja per aquell moment

havia sucumbit a la felicitat.

Lluitar, de qualsevol manera, hagués sigut inútil.

Així que va nedar, dins d'ella; fins introduir-se fins la cintura.

Els pomers creixeren, doncs. L'home reia, batia les barres i deixà escapar una riallada sonora, i una

altra més; aconseguint una reverberació molt vistosa. Els seus peus eren flors que repujaven fins les

espatlles, i com a mostra d'una gran flexibilitat fascinant, anava deixant pinzellades de violent

granat al llarg del seu camí. Cada fibra es replegava sobre si mateixa.

Per sota aparegué el fèmur. S'astillava, elegantment.

La felicitat l'absorbia amb una canyeta, xuclant i deixant el seu soroll en l'aire, que pesava cada cop

menys. Es va quedar una estona, mirant tot allò. No podia treure la mirada de la felicitat que li

menjava les extremitats inferiors.

Llavors va entrar del tot.

Passejà per les extenses galeries blaves.

La felicitat es tancà i desaparegué.

Ja no podia caminar més. Tampoc podia veure. Tot estava fosc.

Les seves parpelles pesaven menys. Les cames estaven fredes. Els dits de les mans s'agarrotaren.

No podria explicar a ningú que ja (no) era feliç.

Que no havia emoció, no hi havia sentit si era feliç, immers a la desgràcia de la felicitat.

formspring.me

ets els gran fill de puta que tot ho veu?

Potser exagera, vostè. A veure, jo no sóc omniscent ni puc veure La Escobilla Nacional, per posar dos exemples.
Temps al temps, però. Diuen que Monsanto està creant uns gens...

Apart d'això, també sé escriure correctament una frase de merda.

Molt afectuosament,
mengi'm el nap, petit/a fill de puta.

Ask me anything

FMI: Fons de Merda Internacional

Llegeixo al ABC (no em preguntin perquè llegeixo aquestes coses...) que el FMI adverteix que Espanya, Portugal i Grècia hauran d'abaixar els salaris per a seguir sent competitius. Perdoni'm, però és que encara no acabo de creure-m'ho. Com es pot fer que unes societats incloses a un mercat monetari únic (zona €uro), les quals ja estan bastant per sota dels salaris mitjans europeus, han d'abaixar més encara el poder adquisitiu de la població per ser més competitives?

Volen dir que hem de ser la zona pobre de la UE per a que hi hagi riquesa?

Ens hem de constrènyer per a que el conjunt s'alci, mentres la nostra feina, la nostra econòmia, el poder econòmic individual que en una societat de consum com la nostra ens dona també seguretat baixen? 

 

Perdoni'm, Sr. Blanchard, si no ho entenc. Però és que crec que vostè ens pren per idiotes, quan sabem del cert que la culpa és dels bancs, dels mateixos bancs als que vostè representa, que alhora patrocinen macroempreses que donen macrobeneficis que no reverteixen en les societats, sino en els mateixos empresaris i banquers. Se'n recorden de qui  ens va donar cent-i-un crèdits, totes les facilitats del món per endeutar-nos? Els bancs.

 

TOMA TONTO, QUE ES GRATIS! CÓMPRATE ESE MERCEDES, QUE TU PUEDES... QUE DICES QUE GANAS, 700€? TRANQUILO HOMBRE, SI YO SOY TU BANCO... YO SOY TU AMIGO!

Però bé, també hem de ser sincers, la culpa no és del tota seva, ja que nosaltres com societat hem desacurat moltes de les nostres obligacions.

Se'n recorden de la última vaga general? Se'n recorden de quan fa que van queixar-se pels seus drets? Se'n recorden de quan els van apujar el sou més de cent euros? Se'n recorden de l'últim cop que van parlar sobre sindicats? Se'n recorden els sindicats que volen dir les seves sigles i el seu paper a la societat?

Quan vostè diu, que és necessari prendre mesures que signifiquin grans sacrificis, com l'abaixada de salaris, jo l'hi dic: merda per a vostè, senyor Blanchard.