Abans de rumiar a les verdes pastures normandes...

... en noexisteixo viatjava arreu del país, de Vilafranca a Roses passant per Badajoz, que no hi és al país, però són incoherències pròpies de la història de les carreteres secundàries. També, abans de pastar verdes herbes i digerir-les pels seus antics set estomacs, tenia inquietuds músicals, tenia aptituds per reforçar-les. Va arribar lluny, dirigia una petita orquestra, "Els Petits Set Sous de la Flor al Cul", eren el faci'm-riure del país; que per això estàven, per fotre cullerada als paios que feien espectacles tardans a televisions indecents.

Els hi baixaven el share de cada ciutat, i en altres ocasions pobles situats a llocs deserts, pels quals passaven. La secció de vent s'arquejava i vibrava entusiasta en les parts més emotives, mentre que la secció de percussió mai no podia endreçar, sempre hi havia algun motivat marcant-se un sol, sense recordar que no hi eren al parc de la Ciutadella. Calia ma esquerra, que en qualsevol cas mai va imposar, aquell espectacle no necessitava gaire direcció. Movia les mans automàticament, d'una melodia tres-cents cops repetits, era, en temps remots, el que es coneixia com "l'efecte Rubianes".

Encara que en Rubianes que tots coneixem no era gens conegut, i es parlava d'un altre Rubianes, un jardiner de casalots dels barris de rics hereters, que tenia unes mans magistrals, i podria repetir el mateix ítem tants cops com el propietari volgués, iguals i exactes, al mil·límetre. En noexisteio pensava, i quan això passava, no es podia desaprofitar, ho deixava tot, no fos que tornés al mod automàtic que li havia segrestat dirigint els Petits Set Sous de la Flor al Cul, a qualsevol moment. Tot i que eren pocs, perquè aquell cop en Noexisteixo va ser entaforat en un cos de dona amb cara d'api i la mosca al nas sempre que es malfiava d'algú, que era cosina germana de la seva tieta. Amb aquella època de perversió sexual i orgies d'escàndol, res no era estrany. Excepte els ponis de color fosfori.

La fi del Món

Va ser el dia que més boira feia, la ciutat s'aturà i del cel baixaren querubins que ens anunciaren la fi del món, es quedaren com a psicolegs de reforç, fins que vingueren en avions argentins amb títol, en massa, les fàbriques de divans creixeren en guanys econòmics i el país pujà a les primeres posicions mundials. Convingueren entre tots entrar a formar part del club dels cinc, perquè el món s'acabava, i tant es valia, per sé, la reforma educativa al Kurdistan, que es va fer important, però els querubins ja ens ho van advertir, la fi del món arribaria aquell dia de maig, quan la boira ja no era espessa i més aviat els carrers fumejaven vapor encantant l'horitzó, quan la humanitat es tornaria una mica més lliure.