Sense
perdre de vista l’horitzó, el caminant seguia dibuixant el seu
propi camí. Cada passa endavant era una mirada que mai faria enrere,
un passat tèrbol que el perseguia allà on anés, com si no es podés
mai espolsar de sobre els errors comesos sense penitència. Tot i
això, cada cop li costava menys avançar entre els camps sécs que
vorejaven els corriols de primavera, eixuts ara per l’estiu
fagòcit. Les cases de color blanc amb teulades groguenques semblaven
posades pomposament en un fals atzar, tractant de accentuar
bucòlicament el paisatge per als turistes vinguts.
Però al caminant, assegut
plàcidament en aquell moment, poc que li importava.
Només pensava en els seus
pecats carnals; en els llavis de les noies que a vegades freqüentava
en locals allunyats, amb tètriques llums de neó, que lluïen carmí
roig. Els seus passadissos poc il·luminats, amb les portes blanques
amb els panys metàl·lics lluents, totes numerades. On darrere
d’aquestes, hi havia senyors que tocaven a les noies, que alhora
xisclaven i interpretaven en excés el drama del comerç tabú.
Un toc de brisa es
va atansar al seu braç, i abans que el sol toqués la línia recta
que separa el cel del món, va decidir muntar la tenda
de campanya per a fer nit. Segurament aquella nit faria fred. Tant
com el seu cor sentia des de ja no sabia quan. Un cor de gel que
seguia bategant, a hores d’ara, dins del caminant; la sang espessa
corria per les seves arteries.
Es
preguntava perquè diables seguia viu. Com era possible que algú com
ell no fos decapitat, assassinat en un genocidi ètnic, o difunt
fruït d’un simple accident de trànsit?
El fred ja no li
entrava només des del
cor; els pèls canosos dels braços s’havien eriçat, i sentia com
la humitat mesclada amb una gèlida corrent passaven pels seus óssos.
Si hom diví havia decidit posar-lo allà, per alguna raó somera, la
qual no arribava a desxifrar, li donava gràcies. Ell no era diferent
a la resta del món. Era un humà més, en un món ple d’humans que
es maten entre ells.
I com un d’ells, ell ja
havia pres part del joc i prenent part al bàndol dels que maten; que
desapiadadament i atroçment torturaven abans de fer-ho,
embadalint-se amb els crits d’auxili que les víctimes li
proferien, amb somriures torçats.
No és feina
de qui escriu dir que el caminant no era algú dolent, però
segurament si el coneguessin de prop no ho dirien. Potser se li va
escapar de les mans, va dir, abans de marxar cap al sud-est del país,
cosa que va estalviar-se comentar a ningú. Ell era el prototip humà,
i com un bon primer prototip, ell era inestable i erràtic.
Feia anys que només
caminava. No podia ser pas dolent això.
Un bon moment va ser quan
va conèixer aquell neonazi, a prop de la plaça de la Vila. Se
l’havia trobat al carrer en un racó. La seva mirada era tètrica,
com el seu posat; trencat i sense esma. El caminant va mirar-li als
ulls quan clarejava i l’alba despuntava. Semblava el moment
perfecte.
No havia passat tant
temps. Encara li semblava sentir aquells ulls clavant-se-li i
atravesant-li el crani.
