déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres

déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres
ramén

24 de març de 2012

El Caminant



Sense perdre de vista l’horitzó, el caminant seguia dibuixant el seu propi camí. Cada passa endavant era una mirada que mai faria enrere, un passat tèrbol que el perseguia allà on anés, com si no es podés mai espolsar de sobre els errors comesos sense penitència. Tot i això, cada cop li costava menys avançar entre els camps sécs que vorejaven els corriols de primavera, eixuts ara per l’estiu fagòcit. Les cases de color blanc amb teulades groguenques semblaven posades pomposament en un fals atzar, tractant de accentuar bucòlicament el paisatge per als turistes vinguts.

Però al caminant, assegut plàcidament en aquell moment, poc que li importava.

Només pensava en els seus pecats carnals; en els llavis de les noies que a vegades freqüentava en locals allunyats, amb tètriques llums de neó, que lluïen carmí roig. Els seus passadissos poc il·luminats, amb les portes blanques amb els panys metàl·lics lluents, totes numerades. On darrere d’aquestes, hi havia senyors que tocaven a les noies, que alhora xisclaven i interpretaven en excés el drama del comerç tabú.

Un toc de brisa es va atansar al seu braç, i abans que el sol toqués la línia recta que separa el cel del món, va decidir muntar la tenda de campanya per a fer nit. Segurament aquella nit faria fred. Tant com el seu cor sentia des de ja no sabia quan. Un cor de gel que seguia bategant, a hores d’ara, dins del caminant; la sang espessa corria per les seves arteries.

Es preguntava perquè diables seguia viu. Com era possible que algú com ell no fos decapitat, assassinat en un genocidi ètnic, o difunt fruït d’un simple accident de trànsit?

El fred ja no li entrava només des del cor; els pèls canosos dels braços s’havien eriçat, i sentia com la humitat mesclada amb una gèlida corrent passaven pels seus óssos. Si hom diví havia decidit posar-lo allà, per alguna raó somera, la qual no arribava a desxifrar, li donava gràcies. Ell no era diferent a la resta del món. Era un humà més, en un món ple d’humans que es maten entre ells.

I com un d’ells, ell ja havia pres part del joc i prenent part al bàndol dels que maten; que desapiadadament i atroçment torturaven abans de fer-ho, embadalint-se amb els crits d’auxili que les víctimes li proferien, amb somriures torçats.

No és feina de qui escriu dir que el caminant no era algú dolent, però segurament si el coneguessin de prop no ho dirien. Potser se li va escapar de les mans, va dir, abans de marxar cap al sud-est del país, cosa que va estalviar-se comentar a ningú. Ell era el prototip humà, i com un bon primer prototip, ell era inestable i erràtic.

Feia anys que només caminava. No podia ser pas dolent això.

Un bon moment va ser quan va conèixer aquell neonazi, a prop de la plaça de la Vila. Se l’havia trobat al carrer en un racó. La seva mirada era tètrica, com el seu posat; trencat i sense esma. El caminant va mirar-li als ulls quan clarejava i l’alba despuntava. Semblava el moment perfecte.

No havia passat tant temps. Encara li semblava sentir aquells ulls clavant-se-li i atravesant-li el crani. 

Cap comentari: