El Caminant (III)

Que fos o no fos un cap rapat el que es trobés allà, no influïa en general en l’acció. Podia haver estat un quinqui del carrer, o un d’aquests que van de festa com si fossin al banc. Seria simplement un altre escenari, amb un mateix final.

Va ser el fet de que estigués, dos carrers més avall, rebentant-li el crani al “morè” que tenia just a sota la seva bota Dr. Marteens, número quaranta-cinc, punta de ferro i cordons del color de la ensenya espanyola en temps de Franco; el fet decissiu, si no bàsic. Si en comptes de ser el violent nacional socialista en el qual s'havia convertit s’hagués dedicat a l’exaltació del sentiment patri per altres mètodes, no seria d'ell que parlaríem.

Clar que tampoc importaven massa els detalls i tampoc si va ser d'una manera o no. El contacte entre aquests dos fou el desencadenant; per a que després de temps covant-se la fúria, la frustració, la ràbia, el desencís amb la societat, i la seva pròpia disbauxa mental embogidora es despertés la criatura; alimentant-se d'ell.

Passada una llarga estona, i totalment aliens a això, la Mariona i el Llacer parlaven animats de les coses que havien de deixar enllestides pel viatge. Planejaven sortir a finals de la setmana següent a Varsòvia, i estar-s'hi dos nits. Sortirien abans de les cinc del matí de l'aeroport i a les set i escac estarien ja Polònia. Tenien decidit l'itinerari per on anirien el primer dia.

El barri antic, la plaça del Teatre, els antics edificis de l'Ajuntament, la tomba del Soldat Desconegut... Varen fer mil plans, i s'oblidaren de l'hora, i parlant i rient; fent els recorreguts per l'últim dia les dotze van tocar. Poc a poc els bars anaven tancant. S'aixecaren de la terrassa on estaven asseguts i es van seure a un dels bancs que estaven a tocar de la torre central de la plaça, mentre els cambrers s'afanyaven per recollir-ho tot, abans de que els fessin fora amb mals modals.

La Mariona havia vegades que es trobava al Llacer mirant la finestra, amb la mirada més enllà del vidre i dels edificis de davant. Ell seia a la taula, amb els braços creuats i amb la mirada fixada en l'infinit, disparada a l'edifici del davant. A ella li agradava pensar que es perdia en el seus somnis. El Llacer es perdia pel seu interior rubicund deixant-se portar per les seves emocions faltes de sensacions. Sentia que explotava i la sang li bullia dins dels braços.

A vegades ell tenia por, i somiava despert que aganivetava a la dona que presentava els telediaris. Li clavava el punyal al ventre mentre li tapava la boca perquè no cridés. Sentia el seu alè colpejant l'interior de la ma dreta. I les mans, adormides a les seves butxaques semblaven que agafarien vida pròpia. Li costava mantenir aquests sentiments lluny. Però mai els va explicar a ningú des que van començar a aparèixer, tres anys abans, perquè també tenia por de que fos boig i el tanquessin o el mediquessin fins desdibuixar qui era. Un tio normal.

Per una cantonada de la plaça un home amb barba i els cabells blancs caminava direcció Joanic.

El caminant (II)

Per als ulls d’en Llacer, però, -que no eren diferents al de la resta de mortals poseïdors de dos globus oculars en òptim estat- era de nit, tot i que restava un residu de llum diurna, reducte de la vesprada; la plaça seguia plena de canalla fent xivarri. 

 

Jugaven amb pilotes i corrien eixerits entre les cadires i les taules com sempre, donant pel cul a les iaies mentre els seus pares passaven olímpicament d'ells, com sempre. Érem a finals de primavera del dos mil u. Mesos abans les “dotcom” havien causat furor en el món dels banquers.

Ara, qui tenia alguna acció d'internet preguntava als entesos amb la por a cós de que els diners invertits no fossin pas rentables. Encara que ells feren una gran inversió. Les dues-centes mil quatre-centes pessetes que havien ajuntat feia dos mesos els va unir més que qualsevol unió cívil possible.

Havent aquest consens en temes econòmics, mai no el trobaven per les festes de guardar. Ell volia sortir a tota costa i ella era més de fer un bon Lambrusco a casa. Ell era de rave i ella més Jazz a l'Estudi. Per molt que s'haguessin conegut a una macrodiscoteca barcelonina, era la pura realitat. Era més estrany el perquè de la seva trobada allà.

Les terrasses dels bars estaven totes ocupades per famílies i grups d’amics bevent en germanor. Entre d'ells, el Llacer, amb la Mariona, fent xarrups de licor cafè i tequila. Havien decidit, el dia que feien sis mesos, que viurien plegats. Almenys no eren d'aquells que a la mínima se volien casar, i és que ells dos ja tocaven la trentena-quarentena, Potser estaven apretant massa, però creien que tenien poc temps.

El Caminant

Sense perdre de vista l’horitzó, el caminant seguia dibuixant el seu propi camí. Cada passa endavant era una mirada que mai faria enrere, un passat tèrbol que el perseguia allà on anés, com si no es podés mai espolsar de sobre els errors comesos sense penitència. Tot i això, cada cop li costava menys avançar entre els camps sécs que vorejaven els corriols de primavera, eixuts ara per l’estiu fagòcit. Les cases de color blanc amb teulades groguenques semblaven posades pomposament en un fals atzar, tractant de accentuar bucòlicament el paisatge per als turistes vinguts.

Però al caminant, assegut plàcidament en aquell moment, poc que li importava.

Només pensava en els seus pecats carnals; en els llavis de les noies que a vegades freqüentava en locals allunyats, amb tètriques llums de neó, que lluïen carmí roig. Els seus passadissos poc il·luminats, amb les portes blanques amb els panys metàl·lics lluents, totes numerades. On darrere d’aquestes, hi havia senyors que tocaven a les noies, que alhora xisclaven i interpretaven en excés el drama del comerç tabú.

Un toc de brisa es va atansar al seu braç, i abans que el sol toqués la línia recta que separa el cel del món, va decidir muntar la tenda de campanya per a fer nit. Segurament aquella nit faria fred. Tant com el seu cor sentia des de ja no sabia quan. Un cor de gel que seguia bategant, a hores d’ara, dins del caminant; la sang espessa corria per les seves arteries.

Es preguntava perquè diables seguia viu. Com era possible que algú com ell no fos decapitat, assassinat en un genocidi ètnic, o difunt fruït d’un simple accident de trànsit?

El fred ja no li entrava només des del cor; els pèls canosos dels braços s’havien eriçat, i sentia com la humitat mesclada amb una gèlida corrent passaven pels seus óssos. Si hom diví havia decidit posar-lo allà, per alguna raó somera, la qual no arribava a desxifrar, li donava gràcies. Ell no era diferent a la resta del món. Era un humà més, en un món ple d’humans que es maten entre ells.

I com un d’ells, ell ja havia pres part del joc i prenent part al bàndol dels que maten; que desapiadadament i atroçment torturaven abans de fer-ho, embadalint-se amb els crits d’auxili que les víctimes li proferien, amb somriures torçats.

No és feina de qui escriu dir que el caminant no era algú dolent, però segurament si el coneguessin de prop no ho dirien. Potser se li va escapar de les mans, va dir, abans de marxar cap al sud-est del país, cosa que va estalviar-se comentar a ningú. Ell era el prototip humà, i com un bon primer prototip, ell era inestable i erràtic.

Feia anys que només caminava. No podia ser pas dolent això.

Un bon moment va ser quan va conèixer aquell neonazi, a prop de la plaça de la Vila. Se l’havia trobat al carrer en un racó. La seva mirada era tètrica, com el seu posat; trencat i sense esma. El caminant va mirar-li als ulls quan clarejava i l’alba despuntava. Semblava el moment perfecte.

No havia passat tant temps. Encara li semblava sentir aquells ulls clavant-se-li i atravesant-li el crani.