Dramaturgia

T'atansares a la barana de la balconada, refinadament recoberta de pintura platejada; estaves enlluernant. Vas començar a bramar, i escopies als vianants que per allà passaven que et volies morir, que ningú no comptava amb tu; els deies des del menyspreu que l'alçada et donava.

Els teus canells recollien suaument aquelles mans perfectes, que subjectaven amb fermesa la barra de ferro amb els dits, estrenyent-la. Va ser com si m'agafessis del braç i me l'estiressis tant que s'esgrillà. Quin espectacle! La sang sortia a dojo de la ferida, mentre tu t'enduies el braç; sense reg sanguini ni la voluntat que li donaven els meus nervis que abans es connectaven entre ells. I no prou contenta, el sostenies a la teva ma, abans de tornar-me'l per llàstima, renyant-me a mi i a tots amb ell, tot fent burleta dels ornis que criticaven sense coneixement.

"Farien millor d'ensumar-se els seus propis fracassos, i deixar viure a la gent en pau, colla de perdedors!" Fent la veu millor d'entre tot l'elenc de coristes del Molin Roige , i després ofegant-la fins deixar-la en la pitjor veu d'una vella glòria de Montmartre, va dir-nos, des del seu púlpit de ferro: "Ai, aquesta dona ja no és el que era, abans tenia més potència, més tonalitat, més vigor... Això diuen, veieu!" Vas fer una pausa dramàtica, i la teva presència es va imposar artística, desbordant ego per tot. Semblava que la teva veu vibrés esgarrant l'aire violentament. "Sabeu que els hi dic, amb aquests, jo?"

El públic se la mirà. Els que abans eren vianants ara acudien a la millor de les funcions a les quals mai anirien. Aquesta era la representació que tota la vida un artista busca interpretar, i tu, fent mig gir amb el cos i fent-te amb els espectadors que demanaven més, eres al zenit, grandiloqüent.

Vas respondre'ls la teva pregunta retòrica que pausava el discurs i afegia més dramatisme i atenció en gran manera. "Res! Jo no em molesto a respondre mentiders i desgraciats al servei d'interessos aliens!" Així assumies, de manera protocol·laria, el teu paper de diva a voluntat. Sense orquestra que repliqués els teus moviments entre la gent, que fes sincronia amb el caminar estilitzat que et gastaves, i que fes saber a tothom que la dona per excel·lència hi era allà.

Prenent el control de la situació.

Fent el correcte.

Donant l'espectacle.


...

Els flaixos de la premsa escrita, les sirenes de la policia fent fora els espectadors, que enbogits demanaven més, eren com feres salvatges, que encoratjades pel discurs prepotent i populista començaren a trencar mobiliari urbà. Alguns agafaren senyals d'autobusos i les arrancaren del terra. Corrien cap als policies, que es disposaven a carregar amb gas lacrimogen i piloteres de goma.

Jo hi era allà avall.

Alguna hòstia me'n vaig endur.

On the rocks

Algún dia morirà,
serà presa del cicle
que diuen és natural

i llavors serà
entre flors i records
capses de pi
amb essències vives

per a recordar
que res no viu
per sempre més

excepte walt disney
congel·lat al tanc
on els cristals de gel
li trenquen el cor

criogenia mundana

Creixidoria

Aleshores, ja en sabem que queda de tot, com sempre, fent recompte de trabanquetes i ditades a l'ull, córrer, abans que no arribi ningú altre. I espero...obro una ampolleta del minibar, me la bec i faig un rot, 

m'assec a la butaca envellida que presideix l'habitació. O potser sóc jo qui ha envellit, d'una altra manera, és clar. La meva pell no s'ha esquarterat, i per sort les taques de la pell no són de grasa i menjar de fa més de quatre anys. Perquè aquesta butaca que ha viscut tants anys aquí, dempeus, veient com la gent va amunt i avall. Cent mil peus que caminaren amb talons, amb vambes de colors, amb els peus nuus tot tocant la moqueta de vellut verd turquesa. O només rodaren. Com el meu cap. Com totes les coses petites i rodones que caigueren per sota del moble de la televisió, caiguent en un buit similar a l'antiga llegenda de finisterre. Una cascada que tot ho absorveix: mitjons, bitlles, mòbils, sentiments. 

Qui vol sentiments? Diu el petit terrorista del Ramon en una crítica constructiva al gintònic. Oda a la borratxera. Oda a la consciència alterada. Oda a totes les racions de sense sentit que al meu costat caminaren fins fer-se idees de pes propi i amb dni i tot. Vull dir, enteneu-me, volia ser pare. Volia crear, voliar fer crèixer des de petits els meus tèmors, les meves inquietuds, les meves angoixes, conegudes com dèries. I ara, què en queda de tot? No sóc jo qui ha de dir-ho. Només veig terra cremada al meu voltant...