Retrospecter on the Winstones Flintons....

1. la veritat de les galetes dels boyscouts




2. Perquè fumar no és dolent

Res de res

Aquell dia no passava res.
Els coloms volaven, però no es cagaven sobre els nostres caps.
Els carrers i carreteres no eren transitats per cotxes, camions, bicletes, ciclomotors amb nois de cap de serradures ni guàrdies civils en patrulleres.
Tampoc del cel sortiren espurnes de colors amb el contacte del napalm amb la pluja.

No passava res.
Seria el dia més tranquil de la existència, ençà que David mossegués la poma.
Els diaris, fets amb objectivitat i sense ànim de lucre més enllà del que dicta l'ètica, es quedarien a la porta dels magatzems, desesperant perquè ningú els repartia.

I la gent.
Què feia la gent?
Estava a casa mirant la televisió.

També jugaven amb guitarres de plàstic i esperaven que la nit és fés amb el terra tan nostrat que ens impedeix de caure en l'abisme.

Quan arribava la nit, seguien jugant, sense importar res.
Passaven pantalles i els hi donaven energia estrella. Es barallaven entre ells per què "era a mi qui em tocava, ostia ja!".

No menjaren aquell dia. Millions de persones a la ciutat van deixar d'alimentar-se.
Premien botonets, giraven les mans cap a la direcció que marcaven amb la fletxa.

Idiotitzats.
En una miserable dimensió on la hipotèca no els mossegava, on les pors socials es deixaven enrere.

Aquell dia va fer un sol esplèndid.
Va ser una pena que ningú no li prestès atenció abans que s'apaguès per últim cop.

Mentiriem

Ben bé que el món em segueix atabalant
depressa, inert, sense bons sentiments.

i la noia de la jaqueta beige.

jo vull ser seu,
vull fer-li una capsula de pell humana
de la meva pell cansada;
trencar el dispositiu de seguretat
amb el qual ens protegeix la ciutat,
tocar-la amb les puntes dels dits,
sentir el seu sexe escletar de joia.

Porta una carpeta de la universitat
on guarda uns fulls tacats de legalitat,
duu escrits simbòlics
a la classe deu ser la més llesta.

la que sempre aixeca el braç.
fins i tot per anar a pixar.

cobreix les seves cames amb negra licra
i amb la carpeta s'escuda de les mirades,
no vol que el món vegi com n'està ella, del món.

farta.
una llagrima li cau.
rellisca per la suau galta vermella
i fa blanc al pullover.

tan impersonal que ningú no s'ha fixat.
tampoc jo.

només s'ha assegut dos seients enllà,
però jo la sento tan a prop,
diriem que ella i jo som un

i mentiriem, és clar

fun time

no sóc un robot,

la producció merma
talment com jo
inverteixo esforços
tocant cançons,
guitarra plàstica,
experts diuen:
això no és real
tu no saps tocar-la.

i a la pantalla,

rodonetes de colors.

Enviat amb el navegador Flock

Coses que fer a la tarda

Donaré de menjar als gats,
i després fabricaré bombes casolanes
de solidaritat colectiva,
que faré escletar contra els caixers
dispensadors de les maneres antisocials.

No hi ha dia que no vegi un estirat al terra.
Amb caixes de cartró cobrint el seu orgull.
I al costat, algú treu calers tacats de merda.

Passen per les seves màquines corruptes.
La gent no arriba a finals de mes.

A la pantalla del televisor s'anuncien crèdits.
Només demanen escriptures i cotxes nous
que hem comprat amb més avals i microcrèdits.
Cauen diners del cel que pagaras amb dolor.

I diuen que fan obra social.
Això ho pagaran car.
Les bombes els faran humils.

Estic perdut

Els mars d'argent ja no em fan surar.
Em desgavello avall del corrent d'aigua freda.
Cada dia sembla el mateix dia. Marcit.
Parlo amb els peixos de colors del fons.

No puc sofrir la rutina. Em mata poc a poc, sense pietat.
Cada minut que passa és una ganivetada més.

Sense pressa.
Sense pietat.

Et vas perdre quan volava pel cel groc.
No vas dir res. Només que no suraves.
De les teves mans en neixeren ocells morts.
Ocells que piolaven a l'obituari accessible.

Passen les nits al meu llit.
S'instal·len i no em deixen dormir bé.
Volen angoixar-me i rematar-me.

La raor es clava bé.
A la meva espatlla.

Sé que no et trobaré quan desperti.
Perquè ja t'he perdut. Ja m'he perdut.
L'inici i el final de tot plegat,
la tecla FN de la calculadora.


Les teves carícies de finals d'estiu.

Coses que suraven al meu iot pels oceans d'or líquid.
Víctimes dels capricis de Neptú.
Mal aconsellat per la rutina odiosa.

Estic perdut.