Més existència!

I vas dir que si,
que si, que més,
i encara deies que si.
Cridaves,
i els teus pares
sentien com deies si,
a l'habitació del costat,
yeah!, que si,
que te le fotés, si,
més endins, si,
però que no,
que no ejaculés,
dins meu no!,
vas dir.

Beuratge

Cada cop costa més
asseure'm a l'escriptori
agafar un bon havà
tallar-li la punta, cremar-lo.
Encendre l'ordinador,
obrir la pàgina en blanc.

Em deia a mi mateix
que era per la feina
però ara que sóc a l'atur,
em diré per consolar-me
que és per l'angoixa
de ser un més de tants...

I si deixo d'escriure,
crear? I si en realitat
no tinc art, no n'he tingut mai
(ai de l'art, sempre cardat)
més valdria deixar-ho estar
per dedicar-me al beuratge.

O combinar totes dues:
beure i escriure paraules dobles
amb molt de gel i poca soda
combinats dramàtics i picants
que amaneixin les nits fosques
dels poemes sòrdids

Parafina (revisió i traducció)

Com les mans s'aletarguen,

trobant-se amb la panxa,

amb els dits creuats sobre el melic.

No hi ha res per fer, res de res.

Sense efectes a la fi, només falta tot.

Asseguts al sofà,

ens mirem un xic més i res,

em passes el porro i li dono unes calades.

Una mica més de fantàstica evasió;

el món real es una cortina de fum

pel nostre surrealisme desconcertant.

Perquè és el moment oblong.

És l'estona tranquil·la i confusa,

que se'ns ha colat per la finestra al vespre.

Ens vol inertes aquesta nit.

Per a que dir qualsevol cosa,

si aquest buit ens embolica delicadament  

en una suau parafina asfixiant;

deixarem doncs, volar als nostres somnis,

que es trobin amb la cordura d’allò real.

traduït de l'original: miradastranslucidas, 2009

Certament incert

Quan ja tot sembla trallat,
l'ideari poruc se'ns mostra
com un pare nostre involuntari
que del renec passa al incordi
i de les penes al desconcert.

Tenim la pena als cors estovats
de pensar que d'incertesa
si ha de viure l'ésser.

Tement sobre els caps
una hòstia sense miraments
que escleta terriblement
en els nostres clatells.

Quan sabent-nos desgràciats,
en quant poguessim
hom sabi fugiria d'estudi
-tot i la falta d'iniciativa,
en aquest savoir affaire-,
esperàvem-ho inquiets, doncs:
"la fi del puto món"

Assimilant-ho,
una caiguda sense cap ajuda
en un celobert sense final
on el terra mai no arriba:
seria una espiral enigmàtica
que obriria la caixa dels trons.

Però fa temps que ens mantenim
aquí ben plantats,
sense que res ens passi.

Fent saltirons i recollint flors,
bevent aigua del riu contaminat,
en un assolejat matí primaveral
carregat d'eneregia radioactiva.

Mentres, la vida segueix
llur camí serpentejant,
sense que ningú no ens copegi;
en un interl·ludi temporal
de durada indeterminada,
amb el dubte borrós i llunyà
de quan caurà la bastonada.