Sense saber ben bé perquè

sense saber ben bé perquè,
m'ennuego amb l'oxigen enrarit.
defenestro els sentiments
sense saber on tinc el cap.

les paraules no surten
-simplement tot em fa mal-;
assegut al banc del parc
dono de menjar als coloms.

pita, pita, pita,
venen a les meves mans
i de ma boca treuen molles
no m'importen les malalties

el meu cor no aguantarà
per veure-les crèixer
perquè escletarà de tristor
sense saber ben bé perquè.

L'altre vagó

Com una nit més, tornava a casa amb el que seria l’últim metro. Va esperar dret a l’andana, un cop d’aquells que el rellotge digital de temps estimat insultava al personal afegint segons quan no miraven, endarrerint feixugament l’hora de tornada.

Només esperava.

Amb el cap en blanc.

Mirava la pantalla gegant, absort en l’emotiva història d’un llangardaix al que l’hi havien tallat la cua. Tanmateix, i de cua d’ull, va veure les llums del tren amb destí Horta. Tot eixugant-se les llagrimes de cocòdril, va pitjar el botó verd.

 

La porta s’obrí i ell, mocador en ma, buscà un lloc buit.

A ell li agradava seure a la finestra, als seients de quatre preferentment, amb lloc ampli per creuar les cames i obrir el diari. Orientat a la direcció del tren.

Com que sempre anava de nit, aquell cop no li costà gens, i fins i tot es va permetre el luxe d’estirar els peus al seient del davant, sempre mirant de que cap conductor el fitxès.

Tothom anava mig endormiscat. Molts recolzaven el cap a la finestra i d’altres, simplement, transcorrien en els seus pensaments com ho feien amb els seus viatges d’anada i tornada.

 

Va mirar la finestra.

El tunnel negre que fugia enllà només era això, un tunnel negre, folrat de cables vermells, blaus i estacions fantasmes amb anuncis de cotxes japonesos.

Una noia somrient avisava de que els vidres pertanyia als usuaris, i perdent-se al reflexe àcid dels finestrals, ell es deixava manipular pel seu cortex cerebral. Una llum lila s’expandia per sobre del vidre.

El vagó s’impregnava simulant les ones marines.

 

Es reflexaven senyors amb cap desproporcionats demanant informació sobre com anar a la Sagrada Familia. Una dona de Bellvitge els deia que s’havien equivocat, que a Vallcarca només veurien la panoràmica.

 

Un altre tren va passar en direcció contraria. Va encendre els llums dos cops. Segons tenia entès, era la salutació pròpia dels professionals del suburban.

De nou, el tunnel negre i el cablejat multicolor.

Va somriure i va tornar deixar-se anar pels reflexos tacats de irrealitat, encara faltaven parades fins arribar al seu barri.