Com les mans s'aletarguen,
trobant-se amb la panxa,
amb els dits creuats sobre el melic.
No hi ha res per fer, res de res.
Sense efectes a la fi, només falta tot.
Asseguts al sofà,
ens mirem un xic més i res,
em passes el porro i li dono unes calades.
Una mica més de fantàstica evasió;
el món real es una cortina de fum
pel nostre surrealisme desconcertant.
Perquè és el moment oblong.
És l'estona tranquil·la i confusa,
que se'ns ha colat per la finestra al vespre.
Ens vol inertes aquesta nit.
Per a que dir qualsevol cosa,
si aquest buit ens embolica delicadament
en una suau parafina asfixiant;
deixarem doncs, volar als nostres somnis,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada