déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres

déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres
ramén

24 de desembre de 2008

El Comptat Oest

Hi ha una gran ciutat als afores d'una encara més gran, que és la capital d'un país que mai serà als mapes. I hi ha una estació de tren que no va enlloc. La gent espera i espera. Saben que els trens no arribaran mai. No els importa. A prop de l'estàtua a Heracles, el paviment desapareix. Només terra, un gran soc que s'endinsa quatre metres cap avall. A l'altra banda, els gratacels s'emmirallen els uns als altres, reproduïnt l'efecte lupa a les rodalies. Un gran cercle de terra cremada aïlla el nucli financer de la resta de la ciutat des de les sis del matí fins les vuit del vespre.

Va ser una estratègia perversa dels directius de l'empresa carnica més important del Comptat Oest, Robby Meat. Abans que surti el sol, els militars obren les barreres. Els autobusos plens d'oficinistes s'hi esperen, cada vehicle és revisat un a un. Han de verificar que no falti cap. Els directius sempre vesteixen robes obscures. Fumen havans. Cobreixen el seu cap amb barrets de copa, com a signe visible i encobert d'opulència. Quan els oficinistes no van a treballar, un esquadró de directius va a casa de l'oficinista. El treuen del llit per l'orella i el fan vestir-se. "Estic malalt! Tinc cinquanta de febre! Deixeu-me!" Però tots els esforços són inútils, perquè no tenen ànima, els directius. Quan un es fa directiu, i deixeu-me dubtar que això li pugui passar a qualsevol, bescanvia l'ànima al diable per dos núvols de llaminadura i la poltrona a la sala de juntes. És un pack indivisible.

L'oficinista es segueix rebregant a la part de darrere del cotxe. Els badoquins de la plaça de Sant Marcel el fan rebotar el cap contra el capó. Els directius riuen entre dents. Se'l miren pel mirall retrovisor, amb ganes de venjança. El cotxe arriba, tres senyals d'stop més tard, als límits; on el sol crema la terra. El treuen llençant-lo a fora, tirant-lo al terra sense cap mirament. Els sediments es fonen i l'interior del soc agafa un color torrat daurat, bellíssim. Hi ha tres miradors, situats als tres més alts gratacels, des d'on poder veure l'espectacle sense cap risc. Hi ha nens que neixen per ser oficinista. Els nounats juguen amb material d'oficina, envien memoràndums, completen registres, fan albarans, fotocopien els deures. Des de petits se'ls ha instruït en el noble art de la burocràcia. Com les vestals romanes, han estat separats de la resta de la societat. Viuen reclusos dins d'una gran comuna oficinista, fins que fan els vint-i-cinc. Se'ls permet, aleshores, triar una empresa i un lloc de treball en resposta amb el que se'han especialitzat. Els pares se senten molt cofois, dels seus fills i filles.

Els militars assisteixen als directius per fer travessar el soc al directiu de torn. Amb una escala giratòria, i mirant de no socarrimar massa al burocràta, doncs ja no serviria i els anys d'educació serien mal aprofitats, se'l fa progressar cap al sector financer. Un cop allà fa un munt d'hores extres. A la seva taula li fan sepultura de documents urgents. I no el deixen sortir d'allà fins acabar amb la paperassa. No hi ha ulls de ningú per mirar, des de l'exterior del comptat. A menys de deu mil milions de colzes no s'hi troba la primera via de circumval·lació, i encara més lluny està la següent ciutat enmig del desert, Exopotamia. Qui ha arribat aquí ha hagut de fer un llarg camí, per subterranis enfangats. Han conegut als pobladors llindars. Gent dolenta. És diu que eren tots d'una gran família, fa molt.Tenien rituals d'antigues èpoques, quan els homes es vestien amb les pells dels parrocs. Van casar-se i van follar entre ells, tants cops, tantes vegades sense profilàctic, que van sortir falles genètiques. Els nens eren adictes als totxos i tenien especial predil·leció pels cigarros havans. La veritat és que tot anava més o menys bé fins que van tenir la primera baralla amb el patriarca. El van fer assassinar. Ara ningú no ho vol recordar.

Dins les oficines, la gent treballa eficientment. Cadascú té el seu cubícul especial, on hi ha un ordinador personal i una impressora. Una cadira per fer hores i un telèfon que mai deixa de sonar. Un brunzit eclèctic atravessa la planta quinze. Se sent repicar les lletres i la pantalla els escup informes comptables. Els vidres de les ulleres que indefectiblement tots porten reflexen les pantalles, imbuint-los en un bucle sense final. Passada la tercera renglera de cubículs, hi ha un home iracund que les paga amb el teclat. Les seves ulleres no emmirallen cap document. Un fons blau s'ha fet amb el monitor.

- Aqui la planta quinze, cubicul dotze i dos quarts. Tinc un problema amb el terminal SDE2583000Z.
- De què es tracta?
- Vejam, és que l'encés, i ara ha sortit una pantalla blava que diu “fatal error”
- I ja li has fet un reset?

Indefectiblement la majoria de fatal errors el servei de manteniment de computació els resolen així. Dónar-li cinc minuts d'apagada i reiniciar el programari tal i com s'aconsella al manual del terminal – res de cops, res de crits, sobretot res de menjar a sobre de la maquinària – que, indefectiblement també, es troba al calaix de baix de cadascuna de les taules. Totes les taules són iguals, així com el color de les camises blanques amb màniga curta. Les cadires les va fer la mateixa empresa, quan tenia la divisió de Elements d'Oficina i Escriptori Robby Meat. L'oficina de patents, temps després, les va calificar com una creació aberrant per la qual la humanitat sencera hauria de pagar penyora. També els telefons, tots acabats en caoba amb tecles vermelles, amb el coixinet desgastat, amb el cable amb el mateix nus, ben tibat. .

Mentre espera, l'oficinista amb corbata i ordinador espatllat es pren la llibertat de fullejar un pamflet ideològic distribuït als mitjans de transport de la ciutat de forma gratuïta. Si no ho fés, l'acusarien de poc integrat amb el mòdel a seguir. Avui en dia hi ha models per a tot, inclòs per no tenir models. Si no tens un model a seguir, no ets ningú. El problema és que no tothom pot fer això, perquè emular és un art.

Els originals només són còpies mal fetes, pensa l'oficinista. Torna a encendre la màquina i desconnecta del pensament introduïnt noms, adreces, codis postals, quantitats quantitatives, paraules malsonants en termes bancaris. El terminal torna a funcionar amb normalitat i les còpies són perfectes.