Un 19 d'Abril de 1943, El dr. Hofmann va ingerir intencionadament 250micrograms de LSD, dosi que va creure normal, en base d'altres alkaloides de l'ergot. Després de la seva ingesta Hofmann començava a parlar de manera intel·ligible i li va demanar al seu ajudant de laboratori, que sabia del seu experiment, que el portés a casa en bicicleta,xD ja que no hi havia gaire transit rodat, per les restriccions de guerra. Al seu viatge en bicicleta, la condició (drogada) de hofmann va començar a ser seriosa i en el seu viatge el va constatar que tot al seu camp de visió onejava o distorsionava, com si ho estigues veient en un mirall curvat. Encara que es movia, creia que estava parat. Quan el dr. Hofmann arribà a casa, sa i estalvi, va cridar al metge i va demanar llet al veí. (es sabut per hom que la llet sol parar els efectes dels bolets al·lucinogens). Quan va arribar el metge, apart de les pupil·les dilatades no va veure res d'estrany. Però Hofmann tenia por, pensava que estava posès, que la seva veïna era una bruixa, i els mobles li amenaçaven. Tenia por i pensava que tornaria boig per complet. Al seu dietari, Hofmann diguè que el doctor va dir no tenir cap raó per prescriure madicació i el va instar a seure's al llit. Al mateix temps Hofmann diguè que els sentiments de por s'estaven tornant en sentiments de bona sort i gratitut, i que ara gaudia dels colors i dels jocs de formes que no podia deixar de veure més enllà dels seus ulls tancats. xDDDDDDD aggghhh! Deia veure imatges fantàstiques (sic), que surgien pegant-se, alternant-se i obrint i tancant-se a elles mateixes en cercles i espirals, finalment explotaven en fonts de colors, i volta a començar, en un flux constant. També així les percepcions auditives es mostraven visibles, com el pas d'un automobil.
El dia després Hofmann es va despertar ple d'energia i amb el cap net, encara que una mica cansat fisicament. També va constatar que el tenia la sensació de benestar i una vida renovada, i que el seu esmorçar estava moooooolt bo .
Aquell mateix dia, quan caminava pel jardí, va sentir que encara els seus sentits "vibraven en una condició de gran sensibilitat, que va perllongar-se tot el dia".
Aquell nen sense mare ni pare es deixaria a càrrec d'assumptes socials, una tarda de desembre.
Aquell nen seria com molts d'altres, on els pares són assassinats per altres que, al seu temps, també són pares.
Hi ha gent que oblida i oblida i es fan els altres, tenen altres vides més interessants.
Mentiders. No saben oblidar. Un dia llencen tot el que eren a la brossa, al contenidor taronja. S'arrapen a la nova vida que han imaginat. La fan real, però no poden arribar a oblidar. No del tot. Una picor insuportable a la consciència no els deixa dormir a les nits.
Tornen a pensar en els seus amors passats i en com els hi agradava, en el fons, això de ser menyspreat pel seu ex-cap.
Com una nit més, tornava a casa amb el que seria l’últim metro. Va esperar dret a l’andana, un cop d’aquells que el rellotge digital de temps estimat insultava al personal afegint segons quan no miraven, endarrerint feixugament l’hora de tornada.
Només esperava.
Amb el cap en blanc.
Mirava la pantalla gegant, absort en l’emotiva història d’un llangardaix al que l’hi havien tallat la cua. Tanmateix, i de cua d’ull, va veure les llums del tren amb destí Horta. Tot eixugant-se les llagrimes de cocòdril, va pitjar el botó verd.
La porta s’obrí i ell, mocador en ma, buscà un lloc buit.
A ell li agradava seure a la finestra, als seients de quatre preferentment, amb lloc ampli per creuar les cames i obrir el diari. Orientat a la direcció del tren.
Com que sempre anava de nit, aquell cop no li costà gens, i fins i tot es va permetre el luxe d’estirar els peus al seient del davant, sempre mirant de que cap conductor el fitxès.
Tothom anava mig endormiscat. Molts recolzaven el cap a la finestra i d’altres, simplement, transcorrien en els seus pensaments com ho feien amb els seus viatges d’anada i tornada.
Va mirar la finestra.
El tunnel negre que fugia enllà només era això, un tunnel negre, folrat de cables vermells, blaus i estacions fantasmes amb anuncis de cotxes japonesos.
Una noia somrient avisava de que els vidres pertanyia als usuaris, i perdent-se al reflexe àcid dels finestrals, ell es deixava manipular pel seu cortex cerebral. Una llum lila s’expandia per sobre del vidre.
El vagó s’impregnava simulant les ones marines.
Es reflexaven senyors amb cap desproporcionats demanant informació sobre com anar a la Sagrada Familia. Una dona de Bellvitge els deia que s’havien equivocat, que a Vallcarca només veurien la panoràmica.
Un altre tren va passar en direcció contraria. Va encendre els llums dos cops. Segons tenia entès, era la salutació pròpia dels professionals del suburban.
De nou, el tunnel negre i el cablejat multicolor.
Va somriure i va tornar deixar-se anar pels reflexos tacats de irrealitat, encara faltaven parades fins arribar al seu barri.
