déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres

déu nostre senyor l'espaguetti volador estigui amb vosaltres
ramén

12 de setembre de 2012

Creixidoria

Aleshores, ja en sabem que queda de tot, com sempre, fent recompte de trabanquetes i ditades a l'ull, córrer, abans que no arribi ningú altre. I espero...obro una ampolleta del minibar, me la bec i faig un rot, 
m'assec a la butaca envellida que presideix l'habitació. O potser sóc jo qui ha envellit, d'una altra manera, és clar. La meva pell no s'ha esquarterat, i per sort les taques de la pell no són de grasa i menjar de fa més de quatre anys. Perquè aquesta butaca que ha viscut tants anys aquí, dempeus, veient com la gent va amunt i avall. Cent mil peus que caminaren amb talons, amb vambes de colors, amb els peus nuus tot tocant la moqueta de vellut verd turquesa. O només rodaren. Com el meu cap. Com totes les coses petites i rodones que caigueren per sota del moble de la televisió, caiguent en un buit similar a l'antiga llegenda de finisterre. Una cascada que tot ho absorveix: mitjons, bitlles, mòbils, sentiments. 

Qui vol sentiments? Diu el petit terrorista del Ramon en una crítica constructiva al gintònic. Oda a la borratxera. Oda a la consciència alterada. Oda a totes les racions de sense sentit que al meu costat caminaren fins fer-se idees de pes propi i amb dni i tot. Vull dir, enteneu-me, volia ser pare. Volia crear, voliar fer crèixer des de petits els meus tèmors, les meves inquietuds, les meves angoixes, conegudes com dèries. I ara, què en queda de tot? No sóc jo qui ha de dir-ho. Només veig terra cremada al meu voltant...

Cap comentari: