m'assec a la butaca envellida que presideix l'habitació. O potser sóc jo qui ha envellit, d'una altra manera, és clar. La meva pell no s'ha esquarterat, i per sort les taques de la pell no són de grasa i menjar de fa més de quatre anys. Perquè aquesta butaca que ha viscut tants anys aquí, dempeus, veient com la gent va amunt i avall. Cent mil peus que caminaren amb talons, amb vambes de colors, amb els peus nuus tot tocant la moqueta de vellut verd turquesa. O només rodaren. Com el meu cap. Com totes les coses petites i rodones que caigueren per sota del moble de la televisió, caiguent en un buit similar a l'antiga llegenda de finisterre. Una cascada que tot ho absorveix: mitjons, bitlles, mòbils, sentiments.
Qui vol sentiments? Diu el petit terrorista del Ramon en una crítica constructiva al gintònic. Oda a la borratxera. Oda a la consciència alterada. Oda a totes les racions de sense sentit que al meu costat caminaren fins fer-se idees de pes propi i amb dni i tot. Vull dir, enteneu-me, volia ser pare. Volia crear, voliar fer crèixer des de petits els meus tèmors, les meves inquietuds, les meves angoixes, conegudes com dèries. I ara, què en queda de tot? No sóc jo qui ha de dir-ho. Només veig terra cremada al meu voltant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada