Coses de carrer

Els carrers, aquell dia,

entre que la gent va entrar i va sortir

de les oficines,

entraren a les seves llars i

després tornaren a sortir,

a comprar a les botigues que revesteixen les susdites,

per a més tard tornar a entrar als seus habitatges,
van veure com la gent desepareixia.

A viure les seves vides d'humà arquetips,

humà del s.XII (ó 2.0).
Urbanites i legions d'auriculars estereofònics.

Així fou,

que els carrers finalment es buidaren;

en contrapunt de les xarxes socials

o el trànsit de dades per internet,

que s'enlairaren a hora punta.

Restaren solitàris els murs i els edificis,

els semàfors que a ningú controlaven
i la resta d'ítems del mobiliari urbà.

Perquè allà no n'hi havia, per no haver, 
ni un trist guàrdia urbà posant multes.

Fins i tot les putes tenien Myspace,

des d'on predicaven les seves bondats

sense por a refredats poc convenients,
i els camells eren més fàcils d'enxampar,
treballant des del cau pel Tuenti,

com a bons minyons.

Mentrestant,

en un apartament del carrer Siracusa,

un home de mitjana edat
amb carrera i tres fills en edat escolar
jugava al Monopoly al Facebook...